Enllaç patrocinat

Records de la Guerra Civil

Tot aquells temes que afectin a la gent gran però no es puguin incloure en els apartats anteriors. / Todo aquello que afecte a los Mayores pero que no se pueda incluir en los apartados anteriores

Records de la Guerra Civil

EntradaAutor: fatec » dt. abr. 29, 2008 2:34 pm

Aparegut a la revista del "Consell consultiu de Gent Gran del Ripollès"
--------------------------------------
Records de la Guerra Civil

Si als nostres néts els parlem del passat, ens escolten una mica per cortesia, però tenen feina, o potser els ho hem explicat un munt de vegades i no ho recorden? Ens sobra temps, als avis, i ens "enrotllem" massa. Cada generació té la seva història; la nostra fou dura. Intentaré parlar d'alguns records de la meva generació, amb la tranquil·litat que, si algú es cansa, pot passar pàgina i trobar coses millors.

Sóc nascuda al 1925; vaig tenir una infància tranquil·la; érem pobres, però no miserables. Els pares treballaven a la fàbrica, corn la majoria de la gent del poble. Menjàvem escudella diària i arròs el diumenge. El pas dels anys no variava; creixíem amb poques ambicions, i si algú en tenia eren utopies, somnis irrealitzables. Així era el dia a dia. Dels més benestants no en puc dir res, ja que no en formava part. Sortíem al carrer a jugar, a vora casa; a la nostra manera érem feliços. Per berenar, pa amb xocolata o formatge, poca varietat. Al carrer de la Fulla érem una colla de nens i nenes. Passar el pont era anar a l'escola, a doctrina o a missa. Alguns diumenges anàvem amb els pares al cine (a 40 cèntims l'entrada).

La nostra comarca era privilegiada, perquè hi havia fabriques de totes menes: teixits, filats, paper, forja, guix, carbur... Amb sous de 30, 40, 50 pessetes per setmana; alguns afortunats potser cobraven una mica més. Teníem poques opcions més que la fàbrica. Les noies apreníem a cosir, i això completava la nostra educació quan als 14 anys s’acabava l'escola.

L’abril de 1936 començà la guerra. Què en puc dir, de la guerra? No teníem ràdio ni premsa. Primer era llunyana i en sabíem poc: crema d’esglésies, assassinats de persones que coneixíem, famílies que començaven a perdre fills, familiars nostres cridant a fer la guerra. Érem criatures, però no tant. Els diners perderen valor, eren paper mullat, i de monedes de plata no en teníem. Va arribar un moment en que escassejava tot. Començà l’estraperlo, el mercat negre, però sense diners, de què servia? Els pagesos eren els més afortunats, perquè tenien patates, mongetes, pa. Llavors, com un èxode, els pares se’n anaven muntanyes amunt a comprar o a canviar les coses més inversemblants: petits records de família, tabac (que aconseguien amb la cartilla de racionament), o roba, per unes patates, una gallina..., el que fos per portar a casa. Anaven a Vic amb bicicleta, calia el tabac per bescanviar-lo per una barra de pa, tan "blanc" que tenia de tot menys blat. Algú podia robar un xai despistat o un sac de mongetes a la nit.

Vaig veure menjar de tot: gats, llangardaixos, rates. Es muntaren menjadors infantils, però era tan dolent, el menjar! Recordo fideus de segó, un pa amb la molla de color vermellós..., però teníem gana. Ara que sóc mare i àvia, penso en els meus pares, amb tots aquells pares: quin patiment, el seu! Després vingueren les bombes, el pànic, tres vegades caigueren a Campdevànol i moltes famílies ploraven algun mort i més d’un ferit.

S’acaba la guerra, i semblava haver-se acabat el malson, però no, la postguerra fou molt i molt mes llarga. Les fàbriques cremades, destrucció, falta d’esperança. Els petits ens férem grans i varem veure més clar la tragèdia que vivíem. Durant la nostra adolescència ens varem haver de fer espardenyes amb soles de goma que trèiem de les escombraries i, com podíem, la treballàvem per cosir-hi retalls de roba. Varem obrir el bagul de l'àvia i d’estovalles en férem vestits, de llencols amb puntes boniques que guardàvem amb cura, en varem fer camises o no importa què. I no parlem dels exiliats per la por, per ideals, dels camps de concentració, dels soldats que pogueren tornar a casa després de passar sis o set anys fent un servei militar que no s’acabava. No ho conec prou...

A grans trets, records d’una nena des que tenia sis anys fins a fer-ne vint. Molts ja s’han quedat pel camí, però els que hi som recordem la primera etapa de la nostra vida com un malson.

No ens podem queixar, els vells: hem cuidat els fills més o menys amb el necessari, i no han passat gana ni privacions greus. Tots i cadascun, fins arribar on som, hem viscut penes i angoixes, però hem fet un camí molt llarg, on hi cap de tot.

Mercè Capdevila Setembre 2006
Avatar de l’usuari
fatec
 
Entrades: 4574
Membre des de: dc. juny 28, 2006 10:38 am

Torna a: Gent Gran en general

Qui està connectat

Usuaris navegant en aquest fòrum: Bing [Bot] i 1 visitant

cron

gentgran.org és una producció de Fatec, Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya
Contacte: Correu electrònic fatec@gentgran.org - Telèfon 932.150.233 (laborables de 9 a 15 hores)