PERSONATGES: ANTONI GAUDI i CORNET

Arquitecte eminent, nat a Reus el 25 de juny de 1852. Passa la infantesa a Riudoms (Baix Camp), on el seu pare, que hi era nat, feia l'ofici de calderer. Estudia el batxillerat a Reus. Passa a Barcelona, on havia de residir habitualment, per ingressar a l'Escola d’Arquitectura. Tot i no resultar un estudiant excepcional per aplicació i qualifica-cions, destaca per la perspectiva original dels seus projectes i la inquietud renovadora que palesava per als aspectes decoratius. Obtingué el títol en 1878. Ja a la fi de la carrera comença la seva col·laboració amb Josep Fontsere a la cascada monumental del parc de la Ciutadella. El mateix any comença una obra transcendent: la casa Vicenç: del carrer de les Carolines, a Barcelona, enllestida al cap de dos anys. Tot i el deix orientalitzant d’algunes línies, aquesta producció primerenca marca el sobtat adveniment d’un nou estil. Representa un principi d’independència de les formules neogòtiques i eclèctiques a l’ús i anuncia amb vigor l'aparició del modernisme. Realitza "L’Obrera Mataronense", que confirma la seva prometedora vàlua. Féu coneixença amb l’industrial i mecenes Eusebi Güell i Bacigalupi, que des d’aleshores li forní repetides ocasions de lluir les seves qualitats. Aquest excel·liren a la residencia "El Capricho", de Comillas (Santander). Adquirint un rapidíssim prestigi, rebé en 1884 l'encàrrec d’avançar les obres del temple expiatori de la Sagrada Família, iniciat per Francesc de P. Villar. Se’n féu responsable amb un entusiasme sense reserves, que ompliria la seva vida. L’any següent comença les obres del palau Güell, al carrer nou de la Rambla, convertit avui en Museu del Teatre. Aquesta realització, acabada quatre anys després, és una de les mostres més pures de l’art de Gaudí, tant per la línia estructural com per les troballes decoratives. En 1887 treballà a ple rendiment: enllestí la cripta de la Sagrada Família, fidel encara als projectes primitius, construí els pavellons Güell de l'avinguda de Pedralbes, exponent de gran Interès dels seus afanys renovadors, i comença el nou palau episcopal d’Astorga, on les obres duraren sis anys. En aquest període, potser per influència del projecte de Villar que encara continuava a la Sagrada Família, el geni de Gaudí mostra una certa regressió vers les recreacions de tall arqueològic. El fet es revela al projecte del col·legi de Santa Teresa, al carrer de Ganduixer, dreçat entre 1889 i 1894, així com a l’absis de la Sagrada Família (1891-1893) i a la casa de "Los Botines" de Lleé (1892-1894), monument neogòtic d’interès tanmateix excepcional. Per aquesta època ja havia començat, en tot cas, la façana del Naixement de la Sagrada Família, on s’independitza del projecte primitiu, que s’esmerça ja a reformar totalment.

Els temes decoratius de la Sagrada Família, inspirats en la naturalesa, representen un dels moments més inquiets, encara que no mes reeixits, de tota la producció gaudiniana.

Malgrat la lleugera recessió que representa a la seva obra la casa Calvet del carrer de Casp (1898-1904), l’impuls creador de Gaudí triomfà a l’església de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervello (Baix Llobregat), iniciada en 1898 i inacabada fins al 1914, a l’extraordinària tasca que representa la torre de Bellesguard (1900-1902), tot i les volgudes fidelitats a les velles línies, i sobretot a la importantíssima restauració de la catedral de Mallorca, començada en 1904, que causaria veritable sensació.

Obra de maduresa és la casa Batlló del passeig de Gràcia (1905-1910), en la qual tota la façana apareix concebuda com una obra escultòrica amb motius abstractes, sense abandonar la preocupació d’equilibris i estructures que fa de Gaudí un dels més inquiets arquitectes moderns, només afectar per una visible desconfiança en les carcasses metàl·liques, que li impedí d’arribar a resultats més importants.

En 1909, les Escoles de la Sagrada Família constituiran un dels exemples més estimulants de la seva obra. Una altra producció de gran volada és la casa Milà del passeig de Gràcia (1910), batejada popularment amb el nom de "la Pedrera", al xamfrà del carrer de Provença, veritable camp d’experimentació de formes insospitades, reflex del calent progressivament plàstic de la seva obsessionada preocupació per les estructures.

De la major importància és també el parc Güell, enllestit després de deu anys de treballs, en 1914, amb una munió d’aspectes interessantíssims, sobretot pel qual fa a les solucions decoratives.

Consagrat a l’obra ingent de la Sagrada Família, es complaïa a anomenar-la "catedral dels pobres" i no negligia d’ocupar-se dels grans problemes econòmics de l’obra. Els seus últims anys foren de creixent misticisme, mentre s’alçaven les grans torres del temple, obra ja personalíssima de Gaudí en aquell conjunt no gaire homogeni.

En 1920, assistint a uns Jocs Florals on la policia irrompé amb violència, fou lesionat per un cop de sabre. El fet causà gran impressió.

Vivint molt modestament, consagrat a l’obra de la Sagrada Família amb deler d’il·luminat, passà els seus anys darrers. El 10 de juny de 1926, el mateix any en què eren enllestides les torres del temple, morí a Barcelona després de ser atropellat per un tramvia. El seu enterrament fou una de les majors manifestacions de dol conegudes a Barcelona.