PERSONATGES: MIQUEL COLL I ALENTORN (1904 - 1990)

Va néixer a Barcelona el 12 de maig de 1904, fill segon, entre dues germanes, del metge Josep Coll i Bofill i la seva esposa Josefa Alentorn i Borés. Va fer el batxillerat al Col·legi dels escolapis del carrer de la Diputació. Ja d'adolescent, s'afeccionà al contacte amb la natura, a la música i a l'estudi de la literatura i la història. Escriví els seus primers poemes als 13 o 14 anys. Però, finalment, es decidí per la carrera d'enginyer d'indústries tèxtils, que cursà a l'Escola de Terrassa.

El 1924 assumí la direcció, i classes de matemàtiques, de l'escola d'arts i oficis d'Olesa de Montserrat, i des del 1928 treballà en diverses empreses del sector tèxtil, en especial a Mañé S.A.(1933-1954) i Filatures del Segre(1954-1969). Acabada la carrera i no sentint-se prou satisfet amb la formació autodidàctica en història i literatura catalanes, es matriculà als Estudis Universitaris Catalans, on va ser alumne de Jordi Rubió, Pompeu Fabra i Ferran Soldevila. Des de llavors, els seus estudis d'investigació literària i històrica van sorprendre el món cultural i català, pel seu rigor i originalitat, passant d'un centenar el nombre de les seves publicacions, relatives sobretot a l'època medieval.

El l932 es casà amb Glòria d'Alemany i Grau, una jove bondadosa, intel·ligent, distingida i discreta. Van tenir nou fills, dels quals els dos darrers van morir aviat, l'un en la primera infantesa i l'altra en plena joventut. La filla gran, Maria Glòria, és religiosa de la Congregació del Nen Jesús i treballa al Perú. El més gran dels fills, Josep Maria, és sacerdot jesuïta i ha estat President del primer Equip Rector de la Universitat Ramon Llull. Actualment presideix el patronat de l'INEHCA. Miquel Coll i la seva esposa han tingut 21 néts i, per ara, són ja 16 els seus besnets.

El mateix 1932 ingressà, juntament amb Manuel Carrasco i Formiguera, a la recent creada Unió Democràtica de Catalunya, de la qual fou secretari general, membre del comitè de govern i president del consell nacional. Va redactar la ponència sobre la nova estructura administrativa de Catalunya per el primer congrés d'UDC(1932) i presentà, juntament amb Pau Romeva i Josep M. Font, la ponència sobre doctrina catalanista al segon congrés d'UDC(1933).

Va ser una figura cabdal de la resistència catalana durant el franquisme i va contribuir, com molt pocs, a la represa de les activitats culturals i de les institucions del nostre país. El 1942 restaurà clandestinament, amb Ramon Aramon, els Estudis Universitaris Catalans. Des del 1941, es dedicà intensament a impartir cursos d'història de Catalunya, cosa que va fer sense interrupcions durant 46 anys, destacant els dos cursos intensius de l'any 1977, el primer amb 160 oients a la seu d'UDC, i el segon als escolapis de Diputació, amb més de 800 alumnes. Des de l'any 1969 fins al 1977, fou professor d'història al departament de filologia catalana de la Universitat de Barcelona. I del 1972 al 1980, fou professor de la mateixa disciplina de l'Escola de Biblioteconomia.

Va ser detingut sis cops per la policia franquista que, almenys en una ocasió, a més el va maltractar. Dues de les vegades, va ser empresonat a la Model, durant un mes el 1952 i durant tres mesos el 1969. Va ser absolt, però, pel Tribunal d'Ordre Públic el 1971.

El 1976, mort ja el general Franco i iniciat el regnat de Joan Carles I, va ser confirmat com a president del consell nacional d'UDC, càrrec que ocupava des del 1963. Pronuncià el discurs de cloenda de les terceres jornades de l'Esquip Democratacristià a Madrid, que s'havia constituït el 1963. S'oposà, amb la resta dels quadres d'UDC, a la integració dins Convergència Democràtica de Catalunya, que s'havia convertit en partit. Va ser president del Consell Federal Espanyol del Moviment Europeu, del 1976 al 1978. I aquest últim any, signà amb Jordi Pujol l'aliança permanent d'UDC i Convergència Democràtica de Catalunya, aconseguint una quota del 25% dels llocs a les candidatures i al govern per a UDC.

A les primeres eleccions per al Parlament de Catalunya va ser elegit, el 10 de març de 1980, com a segon de llista per Barcelona de la coalició de Convergència i Unió. Durant quatre anys formà part del govern de Jordi Pujol com a conseller adjunt a la Presidència. I del 1984 al 1988 va ser President del Parlament de Catalunya, culminant així la seva tasca de servei al país, a què s'havia consagrat durant tants anys. Morí a Barcelona, el 15 de desembre de 1990, als 86 anys d'edat.

Són nombrosos els reconeixements que va rebre: fou membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, així com membre de la comissió permanent de la junta consultiva d'Omnium Cultural. Entre altres guardons, rebé el premi Jaume I el 1984, la medalla Robert Schuman el 1987, la medalla d'or de la Generalitat de Catalunya i la medalla d'or de l'Ajuntament de Barcelona el 1989, i la Legió d'Honor francesa el 1990, poc abans de la seva mort.

Tres aportacions clau.

• L'interès per la formació humana i humanística, amb un ple desenvolupament de les capacitats de cadascú i de totes les dimensions de la vida personal, posant-ho tot al servei de Catalunya i de la co·lectivitat humana, d'acord amb els ideals de la seva fe cristiana.

• Un amor apassionat a Catalunya i a la seva història, procurant conèixer la terra catalana pam a pam, el seu passat i el seu present, la seva llengua i la seva cultura, els sues problemes i les seves mancances, així com els projectes per tal d'assegurar el seu futur.

• Una visió clara del món polític, amb una coneixença profunda de la història i de la ciència política, en especial de la doctrina democratacristiana, amb plena consciència dels drets i deures individuals i col·lectius, i amb un estil de fer política que vol agermanar els ciutadans, també quan són adversaris polítics, procurant el diàleg respectuós i sincer entre ells, en lloc d'enfrontar-los inútilment.