PERSONATGES: EL GENERAL MORAGUES

Josep Moragues i Mas. Famós militar deis segles XVII i XVIII, nat a Joanetes (Garrotxa). Tingué un paper molt destacat a la incorporado de Catalunya al camp aliat, dins la guerra de Successió al tron d’Espanya. Pel gener de 1705 ja s’havia unit al grup de politics i militars que, des de la zona insubmisa de Vic, preparaven 1’adhesió del país a la causa austríaca. El 17 de maig de 1’any esmentat era un dels v uit prohoms austròfils que lliuraven poders al doctor Domenec Perera, el qual signaría el proper 20 de juny, en unió d’Antoni de Peguera, el famos pacte de Genova, pel qual Catalunya entrava a la guerra sota garantia británica. Per aquest temps ja era avançat a la Plana de Vic el reclutament de voluntaris austrófils, tot i que els aliats encara trigarien a desembarcar al país. Moragues fou precisa-ment el cap superior de les milícies populars formades aleshores. El domini de la zona de Vic resulta fulminant. Progressant cap al sur, Moragues topà al Congost, el 4 d’agost, amb forces de miquelets dutes per dos mestres de camp borbónics. Resta facilment victoriós i féu presoner un dels dos mestres. El 22 del mateix agost arribaven els vaixells aliats davant Barcelona.

Les noticies de Moragues durant la guerra de Successió son escasses. En 1705 era nomenat coronel. Assumí el comandament d’un regiment de cavalleria, que mes tard seria reformat i dissolt. En 1709 ja tenia el grau de general de batalla. En ocasió de l’avanc francés d’aquell any contraataca per la Cerdanya, a la primeria de setembre. Després d’assegurar la reconquesta d’un territori considerable, ell torna a Castellciutat la Seu d’Urgell, d’on havia estat nomenat governador. Ho continuava essent en 1713, quan les forces imperials evacuaven el país després de pactar amb els borbónics, i a esquenes del catalans, el convent de l’Hospitalet. Com que les forces de Castellciutat eren del regiment de la Diputado, depenent de la Ge-neralitat catalana, Moragues conserva la seva gent durant la retirada de les forces d’obediència imperial. El mariscal Starhemberg li comunica que els oficiáls catalans a les seves ordres eren deslligats de fidelitat a 1’emperador Caries. Tot seguit de rebre l’avís de matinada, Moragues convoca a casa seva una reunió d’oficlals per comunicar-los el contingut de la lletra que li havia escrit el mariscal. El seu subordinat de mes graduado, 1’enérgic coronel Sans, despatxa un correu immediat a Barcelona. La Generalitat contesta amb ordre a Moragues de sostenir Castellciutat, una de les cinc places fortes que encara no havien caigut en mans dels franco-espanyols. La perpectiva de Moragues era difícil. Tenia els magatzems buits i una guarnicio massa redulda: 140 soldats i 70 miquelets. Ell se sentía amb la salut molt malmesa. En tot cas, no tenia ordre de Starhemberg d’obrir Castellciutat als borbónics, ja que 1’ordre havia estat recollida peí francés Fiennes, que no l’havia lliurada als espanyols per tenir 1’honor de retre personalment la plaça.

Moragues trairá sense èxit d’organitzar un focus de defensa al Pallars, on anà personalment, mentre el coronel Sans, restant com a lloctinent a la fortalesa, rebia i rebutjava la primera proposta espanyola de capitulado. Conscient de la impossibilitat de resistir, el general volgué almenys guanyar temps. El 16 de setembre de 1713, ja assetjada Barcelona des de feia setmanes i sense altre nucli de resistencia que el de Cardona, ell mantenía Castellciutat Hi rebé aleshores 1’expedicio del Diputat Militar Berenguer, que hi sojorna quatre dies i no pogué deixar-li cap ajut Moragues, aïllat i ja molt malalt, rebutja encara una altra proposta d’obrir les portes al cap espanyol Gandolfo, tot i que aquest li oferia el grau de brigadier a 1’exércit de Felip V. S’excusa encara dient que no havia rebut 1’ordre de lliurament escrita per Starhemberg, del qual depenia encara legalment. L’ordre li fou duta finalment pel comte de Fiennes. Moragues signà aleshores la capitulació de Castellciutat, el 28 de setembre Pactava el pas de la guarnició, amb armes, fins a Barcelona Ell es retira a Sort, d’on era la seva muller, Margarida Giralt, per refer la seva salut.

El borbònics respectaren poc els pactes de capitulació. Desarmaren la guarnició i li feren passar moltes penalitats durant sis o set set-manes A la fi, quan ja eren a Martorell, els homes que restaven foren dispersats La nova dels fets arribà a Sort. Moragues, encara con-valescent, anà fins al campament borbònic davant Barcelona per protestar davant el duc de Pòpuli de l’incompliment dels convenís. Un francés l’avisa a temps que Pòpuli volia empresonar-lo, i Moragues hagué de fugir a Sort

A la primeria de maig de 1714 comen peí país noticies de pau entre 1’emperador i França, i hom creia que els francesos que ajudaven Espanya contra els catalans haurien de retirarse També era sabuda l’eficac resistencia de Barcelona i la forta lluita comarcal que dirigía Antoni Desvalls, marquès del Poal. Moragues, que ja es trobava mes be, decidí alcarse en armes contra l’ocupació borbònica, amb gent de Sort i de la rodalia. Manuel Desvalls, des de Cardona, li envía municions. El 8 de maig ja era en plena revolta Amb uns centenars de voluntaris passà a l’Alt Urgell i bloqueja Castellciutat. Hagué de replegar-se en arribar una gran columna de socors manada pel general Vallejo, que el perseguí tenaçment fins a Sort. Ell hagué d’escapar per les muntanyes amb unes dotzenes de fidels. La seva muller fou presa i duta a Balaguer. L’alliberà, en un cop de mà audaç, un dels seus capitans Moragues ficà la muller a Cardona, sota la custodia de Manuel Desvalls, i reuní fins a 350 voluntaris fixos, gràcies en bona part a l’ajut econòmic d’Antom Llirós, que en pagava 200 Amb aquesta força dominà el Pallars i també el coll d’0liana El 22 de juny ja havia rebut ordres del govern català d’incorporar-se a l’exércit volant del marquès del Poal Hagué d’esperar a reunir mes gent, de cara a poder deixar forces que asseguressin la zona ja lliure d’enemics. Sobre el primer d’agost pogué eixir de Sort, amb una columna volant. El día 10, a Olost, ja era amb el marquès, després d’haver lliurat un gran combat amb la columna espanyola de Bracamonte, que derrotà. Moragues resta pel Llucanès, cobrint la reraguarda del marquès mentre aquest forcejava entorn de Barcelona als darrers dies de la resistencia Moragues obligà Bracamonte a tancar-se a Vic i encara reuní 400 homes més per Osona i el Ripollés. Aquests éxits venien massa tard. El 12 de setembre capitulava Barcelona, i el 18 havien de fer-ho Cardona i les forces restants. El general es citat nominalment a la capitulació, que li garantía de no ser molestat

Retirat a Sort, Moragues fou citat a Tremp pel nou comandament de la Conca, el Coronel Châteaufort Aquest li ordenà que anés a Barcelona per entrevistar-s’hi amb el nou capita general, princep de Tserclaes Tilly, succesor del duc de Berwick. A Barcelona li seria negada l’obtenció d’un passaport i l’obligaren a presentar-se diariament a Capitanía. Els seus béns foren confiscats

Pensant amb fonament que acabarien empresonant-lo, com ja havien fet amb els caps de la defensa de Barcelona fins a tres graus per dessota del seu, Moragues intentà la fugida a Mallorca, illa encara lliure de borbònics. Ja havia embarcat clandestinament quan un dels seus acompanyants, l’enginyer Santa Cruz, l’anomena general. El patró de la barca, endevinant que feia escapar un home molt qualificat, s’espanta i féu desembarcar Moragues i els qui 1’acompanyaven. El petit grup, amb aigunes absències i incorporacions, s’amaga a Montjuïc mentre un dels confabuláis, el capita Cat-llar, emparaulava una altra embarcado El patró d’aquesta els delata, i Moragues fou pres el 20 de marc de 1715. Sotmes a un Judici sumaríssim, fou condemnat a mort el día 26, amb els dos companys que eren també militars: Macip i Roca. Catllar fou processat a part

L’endema de la sentència, el 27 de març, Moragues i els altres dos condemnats foren morts a garrot, descalcos i amb camisa de pe-nitent, amb refús de tot honor. El seu cap fou posat en una gàbia al Portal de Mar de Barcelona. Els precs de la seva muller perqué la gabia fos retirada i el crani restituït no foren atesos fins al 1727, dotze anys després de l’execució.