• Sense el finançament dels usuaris, l'Estat no podrà assumir l'atenció de la gent gran

     Com si fos el Guadiana, a l'agenda de la legislatura actual apareix i desapareix la promesa de legislar sobre els problemes que genera la dependència en la societat espanyola. L'envelliment de la població és una qüestió important en el món occidental, sobretot quan s'associa a situacions de dependència entre els familiars grans i els seus descendents.

     Per una banda, les persones amb problemes greus de salut avui sobreviuen fins a unes edats molt avançades, i els anys de més que viuran ho faran probablement amb alguna discapacitat o altra. I encara més quan la mitjana d'edat dels que morin sigui tan alta que la majoria passi els seus últims anys amb malalties cròniques múltiples i amb més vulnerabilitat. Això porta unes conseqüències transcendentals per a les polítiques públiques, que exigeixen donar una resposta factible i responsable a les necessitats que genera la dependència i l'atenció de la nostra gent gran.

     Encara que sigui molt temptador políticament i socialment, en un Estat de benestar deficient com el nostre, resoldre els nous reptes per la via tradicional d'obrir una nova cobertura pública burocratitzada, val la pena iniciar una reflexió sobre quin ha de ser el paper del sector públic en aquesta nova esfera de protecció social, sobre el seu abast, incidència i sostenibilitat econòmica. I que sigui coherent amb el binomi, socialment desitjable, entre les responsabilitats públiques i les privades, abans que s'iniciïn processos de difícil reversibilitat. Convé valorar, doncs, les opcions d'intervenció, ateses les incerteses associades a l'evolució futura de les necessitats de cobertura. Aquestes estan relacionades, com s'ha dit, amb l'edat, la morbiditat --nombre de casos per cada grup de risc-- i altres discapacitats funcionals de la nostra població. També amb els avenços tecnològics o els nous factors de risc, socials o d'estil de vida.

     Però el que importa són les solucions. Convé destacar que les prediccions sobre l'evolució futura de les atencions que seran necessàries fer varien molt segons la hipòtesi que es formuli. Per exemple, endarrerir només un any el moment en què apareix la situació de dependència rebaixaria en un 25% la previsió de despesa que avui es pot calcular per al 2050.

     Sigui com sigui, és probable que algunes d'aquestes atencions que es dispensen informalment s'hagin de mantenir com fins ara per garantir la sostenibilitat general del sistema. D'aquí ve la importància que l'entrada d'una política pública no faci inclinar les decisions de les famílies a favor d'internar les persones grans dependents. Si aquestes atencions informals d'ara s'eliminen del tot, amb incentius contraris a l'assumpció lliure d'aquestes tasques per part de les famílies (per falta de polítiques compensatòries apropiades que evitin els ingressos en centres), la viabilitat de la cobertura de la dependència sembla menys factible des d'un punt de vista financer .

     Hi ha pocs dubtes entre els experts sobre el fet que el futur finançament de la protecció cap a la dependència no és abordable sense la participació econòmica dels usuaris. Malgrat això, no queda clar si serà possible la cobertura voluntària de la dependència mitjançant assegurances privades, fins i tot incentivades. També resultaria controvertit que l'Administració obligués a subscriure una assegurança estrictament privada. S'hi ha d'afegir la dificultat d'estructurar des de la situació actual (una cura o atenció informal i sovint submergida, amb mà d'obra immigrant) un mercat laboral per a aquests serveis que sigui més eficient, amb més formació, qualitat assistencial i que sigui abordable financerament.

     Dels actuals cuidadors informals a Catalunya, una tercera part són els mateixos cònjuges de més de 65 anys, i una altra tercera part té una edat de no retorn previsible en el mercat de treball (mitjana de 48 anys). Si es passa d'una pràctica informal a la regulada, el retorn al món laboral només seria per a un terç dels cuidadors actuals, la majoria dones.

     El nivell cultural i el desenvolupament social també poden fer variar la situació. Pel que fa a la resta, hi ha una àmplia acceptació entre experts sobre la conveniència, en cas de provisió pública d'aquestes pràctiques, que es facin de manera coordinada amb els serveis sanitaris, però evitant la sanitarització organitzativa i la integració vertical o jerarquitzada de prestacions, per avançar en la cultura que la responsabilitat ha de ser en part col·lectiva i en part individual.

     En les actuals circumstàncies pressupostàries, la universalització pública de la dependència (indiscriminada, sense necessitat de provar de quins mitjans es disposa) no sembla que pugui millorar l'equitat social. Sembla més adequada una política selectiva, no universalitzada. Encara que és dubtós que, en el seu estat actual, la gestió pública estigui preparada per responsabilitzar-se de les prestacions i comprovar cas per cas qui les necessita i qui no se les pot finançar. Però de totes maneres, sembla incongruent que una prestació que s'acabi definint com a assitencialista, administrada públicament i de naturalesa universal, se sufragui amb el superàvit del sistema contributiu de la Seguretat Social.

     Més fàcil és valorar que el desenvolupament d'un mercat de rendes vitalícies i hipoteques inverses que complementi la capacitat financera de la població pensionista, atorgant liquiditat als patrimonis afectats, sí que pot evitar que tota la pressió de creixements futurs de despeses es concentri en la fiscalitat pública.

Desembre de 2005 - Gillem López, Catedràtic d’economia universitat Pompeu Fabra - El Periódico de Catalunya