• L'Obra Social de La Caixa premia l'estudi 'Envelliment i habitatge', que és la tesi de l'arquitecte Jordi Bosch
• Més de 8.000 ancians viuen en habitatges ruïnosos

     La població catalana més gran de 65 anys ja supera el milió d'individus, i d'aquests un terç pateix algun tipus de discapacitat que limita la seva mobilitat. El 75% viu en edificis no accessibles, és a dir amb escales o portes per les quals no passa una cadira de rodes, i el 60% resideix en blocs sense ascensors. Aquestes són algunes de les conclusions de l'estudi Envelliment i habitatge, del doctor en arquitectura Jordi Bosch, que ha estat guardonat per l'Obra Social de La Caixa amb el premi Rogeli Duocastella. Segons les investigacions del doctor Bosch, que s'ha basat en el cens del 2001, més de 8.000 ancians viuen en habitatges considerats ruïnosos, 6.600 no tenen aigua corrent i 16.000 no tenen lavabo.

     A l'estudi es confirma que, en general, la gent gran viu en habitatges més antics i deficients, menys accessibles i més mal equipats que la resta de la població. I que els vells cada vegada són més vells i més pobres, mentre que s'observa també una progressiva femenització de la vellesa i de la pobresa a Catalunya.

La vellesa es femenitza

     Pel que fa a la distribució territorial, Bosch va explicar que l'envelliment ja no és un fenomen rural, i el que ell qualifica de "nous grans" ara viuen sobretot a Barcelona, l'àrea metropolitana i les comarques del litoral pròximes. Preveu que aquesta concentració s'accentuarà en el futur, igual que el desequilibri territorial. Bosch va esmentar els polígons construïts els anys seixanta, que d'aquí a deu o quinze poden tenir un població molt envellida que veurà agreujada les seves condicions de vida per l'estructura d'uns habitatges que quan es van construir, ja eren precaris. "El més preocupant de cara al futur no seran els vells més joves, sinó el sobreenvelliment dels que aleshores tinguin més de 75 anys: hauran de viure les seves limitacions físiques en uns habitatges inadequats", preveu l'arquitecte.

     El 85% dels ancians catalans són propietaris de la seva vivenda, però el 15% que viu de lloguer pateix sovint assetjament immobiliari, el conegut com mòbing. Aquest fenomen es dóna sobretot als centres històrics de les ciutats i és especialment punyent en alguns barris de Barcelona com Ciutat Vella, Gràcia o el Poblenou, però també a l'Eixample. Del total que viu de lloguer, un 80% té un contracte de renda antiga que rendeix molt poc al propietari, el qual "ha perdut l'interès per conservar l'edifici" -explica l'arquitecte-, i l'immoble esdevé sovint una ruïna.

     Un altre fenomen nou que apunta Bosch és el de les cases unifamiliars, on s'han traslladat molts jubilats que han canviat la primera residència per la segona, i diu que en el futur aquest tipus de vida, basat en el cotxe, comportarà problemes d'aïllament social.

     Bosch va explicar que en altres països les partides pressupostaries destinades a l'habitatge accessible són més altes i que això representa reduir les despeses assistencials en altres àmbits i evitar o retardar l'ingrés de les persones grans en institucions.

     La Caixa, per la seva banda, ha creat un programa d'habitatge assequible per facilitar l'accés als dos sectors més fràgils, els joves i la gent gran. En un primer trienni construirà mil pisos en regim de lloguer.

     Angelina Segarra es mou amb caminadors pel seu pis net i lluminós del barri de la Plata de Barcelona. El pis és tan lluminós com ella mateixa, que sempre riu i fa broma amb el fotògraf que la retrata al vestíbul d'una escala que, per a ella, és una barrera infranquejable. L'Angelina, tot i els seus 93 anys i les crosses, és la cara amable d'una vellesa que cada vegada està més sola. Més aïllada en els seus pisos d'una ciutat cada vegada més impersonal, on els veïns ni tan sols es coneixen. Però ella té amigues, una neboda que es preocupa per ella -"em regala un oli molt bo de la comarca de l'Urgell"- i una fortalesa d'ànim envejable. I una cadira de rodes aparcada a la seva habitació que utilitza quan vol sortir a fer "un volt per la festa major del barri". El problema és que viu en una escala d'una casa centenària sense ascensor i baixar al carrer és una murga.

     Però l'Angelina no es queixa i es conforma amb el que té. Amb la pensió d'autònoma i el complement de la Generalitat diu que pot viure, perquè paga poc de lloguer. Coneix el propietari de la casa de tota la vida -ella va néixer a l'edifici del costat- i deu ser una bona persona, perquè fa molts anys que no li augmenta el lloguer. Ella, per sort, no pateix mòbing, un fenomen molt estès a Barcelona, tal com denuncia el doctor Jordi Bosch en el seu estudi Envelliment i habitatge i com confirma la metge del CAP que cada tres o quatre setmanes la va a visitar. Tant aquesta professional com la pediatra del barri que durant anys, en les seves hores lliures, ha visitat els avis de les residències coneixen les pressions inhumanes que pateixen altres vells del barri, que sovint es veuen forçats a abandonar la casa de tota la vida. En l'argot immobiliari, els avis que viuen en cases de renda antiga se'ls coneix despectivament com a "bitxos".

     L'Angelina, que va treballar fins als 65 anys primer com a botifarrera a la botiga familiar i després en un quiosc de begudes del Teatre Apolo, viu sola des que va morir el seu germà. Té sort de la solidaritat dels veïns, de l'amiga que li porta la comunió cada diumenge, del senyor rector que la visita cada mes i de les amigues que cada tarda van a casa seva a veure plegades la telenovel·la. Ahir una d'aquesta amigues, la Isabel, ens va ensenyar la fotografia de tot el grup de dones en una festa d'aniversari de l'Angelina i amb nostàlgia ens assenyalava les absències.

Setembre de 2005 - Maria Favà - Diari AVUI