• Més de 50 persones amb demència conviuen en una modèlica residència de la Verneda
• Tenir un familiar amb Alzheimer "és com enterrar algú amb vida"

   L'Ana té 103 anys, la Dolors 95 i encara hi ha una altra Ana amb 99. Totes conviuen a la residència La Verneda, un modèlic centre en què dels 80 residents, 52 pateixen alguna demència, també Alzheimer. L'esperança de vida creix, però a més vellesa, més risc que el sistema nerviós central falli. "Les famílies ho passen molt malament". "Sovint, un diagnòstic d'Alzheimer és sinònim d'enterrar amb vida la gent que està al voltant del malalt", explica Alba Viñas, directora de La Verneda i bona coneixedora del que suposa conviure amb algú que ha travessat el llindar de la raó. ¿Poder ingressar el familiar malalt en una residència --aquesta és pública, gestionada per la Fundació Salut i Comunitat-- és un alleujament? "Sí, però no del tot --assegura Viñas--. No és estrany que els familiars, sobretot els que s'ocupen directament del malalt, que solen ser dones, tinguin sentiments de culpa, perquè l'afectat sempre havia dit que no volia anar a una residència. També sorgeix a vegades el que se'n diu la por genètica: 'Si li ha passat a ella, em pot passar a mi, que sóc familiar directe'".

   Una llista de reclamacions La llista d'angoixes és molt llarga. "Hi ha dones, sobretot, que voldrien seguir fent-se càrrec del familiar, però ja no poden: estan esgotades i angoixades perquè fa falta una capacitat impossible per atendre algú les 24 hores del dia, ocupar-se de la resta de la casa i, a més, treballar". "Les famílies --continua-- arriben aquí molt afectades". Per a les persones amb demència, arribar a una residència com la de La Verneda és una garantia que la seva qualitat de vida millorarà. Hi ha tallers de memòria, fisioteràpia, rehabilitació i control nutricional. Mètodes i professionals que alenteixen el deteriorament que comporta la malaltia. Però no tot té una lectura favorable. "Els baixos sous dels gerocultors les persones que s'ocupen directament de les atencions físiques dels avis són indignants", reconeix la mateixa directora del centre. A la mateixa residència, a pocs metres del lloc on unes àvies es deixen fotografiar, hi ha un grup de familiars de malalts de demències que escolten les explicacions d'una especialista. Preguntar és gairebé una provocació. "Només se'n recorden de nosaltres una vegada a l'any --diu un familiar en referència al Dia Mundial de l'Alzheimer-- i ens obliden els 364 dies restants". "Cada dia he d'empènyer la cadira de rodes de la meva mare des de Sant Andreu fins a la Verneda, per portar-la al centre de dia". "¿Per què no hi ha transport adaptat?", es pregunta una filla. "Falten cuidadors; jo ja no tinc ni força per incorporar la meva mare", mussita una altra filla esgotada i angoixada.

Setembre de 2005 - El Periódico de Catalunya