Opinió: "Inútiles para todo servicio"

Bé, saldencs fem la festa que en diem dels jubilats. El nom, que ve del llatí, vol dir la festa dels que estan contents, però, agafant-ho a les males, en aquest dia recordem que ens han arraconat i, com si fóssim a la mili, ens han declarat "inútiles para todo servicio".

Ves com ja ens teniu anant al cafè a fer un conyaquet, a fer la botifarra amb els amics, cosa que està molt bé, o a veure volar les mosques que ja seria mal senyal.

Alguns de vosaltres sou miners jubilats a bona hora perquè la feina a la mina no plany i després dels anys al tajo teniu dret a veure com el sol surt, com el sol es pon i com els grills canten a la nit si n'és el temps.

Això de la jubilació m'ha fet rumiar molt, trenca totes les tradicions de totes les cultures arribades fins a la nostra. Des dels gitanos fins als romans, des dels viquings fins a la Cambra dels Comuns anglesa, la majoria d'afers de la gent estava en mans de vells. Ara s'ha capgirat.

Deixeu-me posar-vos un exemple.

Les benaurades caixes d'estalvis foren fundades justament per salvar els pobres diables que no tenim una pela de les mans dels banquers. El delegat de la Caixa als nostres pobles era una institució i sabia que fos com fos havia d'anar a favor nostre, amb els anys havia assolit la humanitat comprensiva per als altres que tan sols es té al cap de temps.

Ara a totes les caixes canvien sovint el director i jubilen la gent tan aviat com poden estan en mans dels ejecutivos agresivos de mitja sola o de sola sencera. Poca broma.

Jo també estic jubilat però no estic arraconat ni he acabat els torrons. Cert que esbufego més del compte, cert que el meu rector fa gairebé tota la feina, cert que els genolls em grinyolen quan m'he d'agenollar, però la meva missa val tant com la primera que vaig dir, puc perdonar els pecats com sempre. Només un dia em jubilarà Déu, ningú més.

Agafant-m'ho així, i dient-ho en nom de tots, no som jubilats, som vells. Hem viscut massa per tenir orgull de res. Hem arribat a vells com podíem no arribar-hi, hem arribat a vells a tocar el goig de ser-ho.

Tant com un poble no pot viure sense nadons, no pot viure sense vells.

Em sembla que m'entendreu, però a la jovenalla que m'escolta els costarà. De jove quan et sortien les primeres crestes et deies que fins ara el món anava malament però ara començaríem nosaltres. Posem-nos als quaranta anys, quan t'adones que el món continua tan desmarxat com sempre, t'has de salvar del coragre de la tristesa i dels mals moments que, sigui com sigui, ja has tingut temps de passar per arribar a mitja vida.

Tocant a vell, saps que el món continuarà com uns àrguens desclavats, que les guerres no hi ha qui les arregli i que no hi ha política que pugui apariar l'estupidesa humana, sobretot quan fa discursos des de qualsevol trona dita democràtica.

De vell arribes a descobrir que no hi ha cap home dolent del tot, el qui maleeix tots els veïns que té pentina el gat. Però tampoc no hi ha cap home bo del tot, fins els més seràfics dels sants tenien els seus mals grops, potser no tants com els hi penja la mala bava, avui tan escampada dels menjacapellans.

Ho torno a dir. De vell ho entens tot, fins els susdits menjacapellans. Però potser, perquè comencem a repapiejar, tenim tirada a fer el rondinaire. Ens hem de fer un propòsit, el de morir sense haver rondinat.

Hem viscut anys llargs, ens hem menjat l'arròs de la vida amb alguna ennuegada, ara ens queda el goig d'escurar la paella fins al darrer suc. Bo i mirant els que neixen, creixen, es multipliquen i brunzen, amb la bonhomia de qui n'ha vistes moltes. Ja podeu comptar que només puc enllestir d'una manera.

La manera que m'ha aguantat capellà tots aquests anys. Saber que els homes, fins i tot per raons que els semblen ben raonades, poden deixar-se de Déu, inclús alguns d'altres, que potser s'han pres Déu com una cotilla, l'han engegat al botavant. Encara més. Això de confessar-se ateu avui està tant de moda com portar jerseis de l'Armani.

Entenent-ho tot n'hi ha una que et dóna pau. Fem què fem, siguem com siguem, llunyans o propers a Ell, Déu no ens deixarà mai de la seva mà.

Juny de 2005 - Diari AVUI