| |
L'Organització per a la
Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) va fer públic ahir un
informe segons el qual els països membres -que són els més desenvolupats del món-
reduirien en un tres per cent la despesa del sistema de pensions per cada any
que retardessin la jubilació dels treballadors. Aquesta regla de tres els
serveix per esperonar els governs a retardar l'edat de la jubilació obligatòria,
una mesura que aquesta organització i d'altres institucions defensen de fa temps
per evitar el col·lapse dels sistemes de pensions que preveuen les projeccions a
llarg termini d'acord amb les dades demogràfiques. Aquesta mena d'advertiments
augmenten la conscienciació de la població sobre la veritable naturalesa de les
pensions, que no deixen de ser una forma d'assegurança, en la qual,
estrictament, les percepcions dels jubilats haurien de respondre a les
aportacions que han fet al llarg de la seva vida laboral, amb les correccions
redistributives pròpies de l'Estat de benestar. Les pensions no són, doncs, un
subsidi de les administracions, sinó un fons de protecció dels treballadors que
compta també amb l'aportació de les empreses.
Per tant, assegurar-ne la viabilitat és un problema de
gestió i no de voluntat política. A l'Estat espanyol, per exemple, des de la
signatura del Pacte de Toledo, la Seguretat Social ja no dedica tots els seus
ingressos actuals a pagar les pensions dels jubilats d'avui, sinó que ha
constituït un fons de reserva per poder fer front als pagaments dels
treballadors que cotitzen en època de superàvit però que cobraran,
previsiblement, quan la caixa comuna entri en dèficit. Amb tot, encara avui no
tot el superàvit de les cotitzacions socials es dedica al fons de reserva, sinó
que una part encara serveix per compensar el dèficit corrent de l'Estat. Per
tant, aquesta seria una primera reflexió que l'OCDE també hauria de fer als
països membres, en el sentit d'ampliar els fons de reserves per combatre el
dèficit futur. Aquesta pedagogia que practica regularment l'OCDE també ha tingut
un altre efecte indirecte, com és el de la potenciació dels fons privats de
pensions, que en el cas espanyol es planteja com un complement a la pensió
pública. Resulta paradoxal que l'OCDE no sigui igualment crítica amb alguns
Estats membres que han posat en qüestió les desgravacions que apliquen a
aquestes aportacions.
Dit això, i reconeixent el valor pedagògic d'aquests
advertiments, hi ha una certa temptació d'interpretar-los des d'un cert
alarmisme. Les projeccions sobre les pensions als països desenvolupats tenen en
compte les dades demogràfiques, que permeten dibuixar amb precisió l'horitzó a
20 o 25 anys vista. Més enllà d'aquest període, hi ha variables que poden
alterar-ne els resultats. Ha passat, per exemple, en els últims anys, quan la
immigració ha matisat lleugerament les previsions fetes en funció de la baixa
natalitat característica dels països desenvolupats. Tot i així, una part del
raonament s'ha de prendre molt seriosament. Els països més desenvolupats,
especialment a Europa, corren un perill seriós d'esdevenir una mena de balnearis
insostenibles econòmicament. La combinació de la baixa natalitat amb l'augment
de l'esperança de vida pot portar-nos a una situació absurda si les pensions
només han de dependre de les cotitzacions dels treballadors sense l'ajut dels
fons de reserva. Arribats a aquest punt, i vist que la natalitat deixa de baixar
però no augmenta, és lògic plantejar, com fa l'OCDE, algun retoc en les
legislacions de cada Estat pel que fa a la jubilació obligatòria. Però això no
es resol només retardant-la. Per exemple, caldria saber amb exactitud l'edat
mitjana real de jubilació dels treballadors a cada Estat, perquè en alguns
casos, com l'espanyol, l'allau de prejubilacions de determinades empreses -normalment
privatitzades- l'ha deixat molt per sota de l'obligatòria i ha transferit al
sistema públic de pensions un problema que era de l'Estat i que s'havia de
plantejar com un subsidi però mai com una prestació. Feta aquesta anàlisi,
encara se n'hauria de fer una altra, com és la possibilitat de flexibilitzar
l'edat obligatòria de jubilació en funció de la millora -no només l'allargament-
de la qualitat de vida de les persones i també de la realitat de cada sector. En
molts àmbits -per exemple els que no requereixen un esforç físic extraordinari-,
el retard de la jubilació permetria a les empreses acumular més capital humà
sempre que els treballadors també n'obtinguessin alguna millora econòmica.
Igualment cal seguir aprofundint en altres possibilitats, com ara la jubilació
parcial o l'aflorament d'activitats que tenen un caràcter submergit.
|
