Opinió: un de cada cinc ciutadans de Catalunya, bàsicament gent gran, es troba al llindar de la pobresa

• La Catalunya pobra Parlo de prioritzar els pressupostos d'educació, de sanitat i d'habitatge per abastar les necessitats de la ciutadania en situació de pobresa

     Benvolgut Jaume, Coneixes el meu notori escepticisme respecte a la probabilitat d'assolir un Estatut amb cara i ulls, que arribi a bon port, vull dir amb votació favorable al Congrés de Diputats, tal com va prometre el president Zapatero. No es tracta d'obrir el paraigua abans que plogui, però les notícies que arriben del PSOE són força inquietants. Tanmateix ja tindrem ocasió de parlar-ne aviat. També t'he comentat el meu escepticisme respecte a la conveniència d'incloure a l'Estatut un catàleg de drets i deures dels catalans, atès que els bàsics i fonamentals ja estan recollits a la Constitució i als tractats internacionals. Una altra cosa és reconduir el tema a una carta annexa i posterior a l'Estatut que puguem aprovar sobiranament al Parlament de Catalunya, i que parli sobretot de principis rectors més que de drets i deures. Un d'aquests principis hauria de propugnar l'elaboració d'uns pressupostos socials per cobrir les necessitats bàsiques de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya sense exclusions. Parlo de prioritzar els pressupostos d'educació, de formació professional, de sanitat i d'habitatge per abastar les necessitats de la ciutadania en situació de pobresa. Els ponents hem rebut un cúmul de suggeriments per part de la societat civil, amb propostes d'inclusió a l'Estatut de tota mena de legítims interessos sectorials. Aquestes aportacions en la seva immensa majoria són molt valuoses, però vull destacar les que ens ha fet arribar Justícia i Pau arran de la taula de treball sobre la pobresa a Catalunya avui. El document, en què es resumeixen els estudis, experiències d'entitats assistencials i treballadors socials, així com els projectes de responsables de polítiques socials, és absolutament colpidor i si m'ho permets també angoixant.

     EN UN PAÍS pròsper com Catalunya i en la Barcelona que lidera esdeveniments internacionals com els Jocs Olímpics o el Fòrum 2004, que l'han convertida en ciutat de disseny dotada d'equipaments culturals i artístics de milions d'euros, hi conviuen catalans i catalanes sotmesos al jou d'una paorosa pobresa. Les xifres esgarrifen: l'any 2000 la Catalunya pobra abastava el 18,6 per cent de la població! Això equival a un 1.181.700 de catalans i catalanes. Avui podem dir que un de cada cinc ciutadans de Catalunya, es troba al llindar de la pobresa, fixat en la xifra de 5.805 euros l'any -és a dir menys d'un milió de les antigues pessetes. A l'estudiar la complexa etiologia d'aquest drama, t'adones del progressiu envelliment de la població amb 330.000 persones de més de seixanta-cinc anys que viuen soles, entre les quals cinquanta mil superen els setanta-cinc anys! T'adones que la immigració -sovint marginada-, amb xifres optimistes, abasta al 13 per cent de la població. Si a tot plegat hi afegeixes la precarietat del mercat laboral, les dificultats d'accedir a l'habitatge, l'increment constant de l'atur femení, i la notòria insuficiència dels serveis socials, t'explicaràs el perquè de la Catalunya pobra.

     ÉS AUTÈNTICAMENT escandalosa la situació de molta gent gran, que òbviament no poden viure amb una pensió no contributiva, de 288,79 euros per catorze pagues, o amb una renda mínima d'inserció de 340 euros per dotze pagues! Tot plegat evidencia la insuficiència i la manca d'equitat de l'actual sistema de distribució de rendes i de la precària xarxa de serveis socials establert per les administracions, les quals elaboren uns pressupostos que no prioritzen l'atenció a la Catalunya pobra i en canvi mimen projectes faraònics amb dotacions milionàries. Aquí també caldria blasmar el dèficit fiscal que pateix Catalunya i de l'abusiva solidaritat que ens imposen amb altres regions d'Espanya, amb oblit dels desvalguts de casa nostra. Per acabar-ho d'adobar, la Catalunya pobra no es veu reflectida en els mitjans de comunicació, que, com explica una de les conclusions del treball: "No parlen de la pobresa perquè no és notícia i, a la vegada, no és notícia perquè no en parlen". Cal la solidaritat amb el llunyà Tercer Món, cal la solidaritat amb regions d'Espanya menys afavorides, però cal començar per la solidaritat amb la Catalunya pobra que malauradament és ben nostra... O no?

Març de 2005 - Diari Avui