|
Xarxa de Dones 50 i Més |
|
|
Anna Garcia Cànoves, ànima de la Xarxa de Dones de 50 i Més, espera a la porta del Casal Joan Casanelles, en el districte de Sant Martí. El seu grup és la branca espanyola de OWN (Old Woman Net) Europe i es va crear en 1996 després de diverses reunions a Irlanda i Dinamarca. El compromís d'Anna és conseqüència directa de la mort del seu fill. Joaquim tot just tenia catorze anys quan va quedar atrapat per la neu en una sortida a la muntanya. Havia fet públic el seu desig d'estudiar medicina i treballar per al tercer món. Després de la seva mort, la seva mare, immersa en el desconsol i les visites al psicòleg, va pensar que la millor manera de retre-li homenatge era recollir el seu desig: “vaig creure que havia de dedicar-me a fer alguna tasca social, pels altres, acabar el que ell hagués volgut començar". El 1995 a l'Anna li van proposar ser la representant espanyola de OWN Europe, associació per potenciar polítiques i integrar el saber, l'experiència i la creativitat de les dones grans en les societats europees. Es va atrevir. Ara, al Casal Joan Casanellas, es reuneix setmanalment el seu grup, la Xarxa de Dones de 50 i Més. “Cal explicar als joves que no som ni una xacra ni se'ns deu tractar sol com recurs” diu Anna Garcia Cànoves. Per què aquesta xifra de cinquanta? “Aquest va ser un suggeriment meu que els va costar entendre a Europa -explica Anna-, però l'explicació és fàcil: ja existien “casals” per a persones grans, ja jubilades, on distreure's. Però a partir dels cinquanta no existeix res per acollir a aquestes dones la vida de les quals canvia perquè els fills estan fora i es queden absolutament desubicades.” Sap que avis i àvies ocupen un paper essencial en la cura dels seus néts. Però insisteix que la franja de dones ha dedicat massa temps, exclusiu, a la cura dels seus, “fins el punt de perdre la seva pròpia identitat”. “Cal explicar als joves que no som ni una xacra ni se'ns ha de tractar només com un recurs. Garcia Cànoves considera que les àvies d'abans “eren invisibles”. Algunes ni tan sols saben el que és dedicar-se un temps: “De vegades es queden tan bloquejades que no creuen tenir dret a parlar en veu alta, a pensar per si mateixes”. A les sales del “casal” realitzen activitats diverses, d'Internet a gimnàstica. A la Xarxa de Dones són unes 34. Arriben de tots els barris. La major part els visita a l'enviduar i és impressionant veure el canvi que es produeix en elles”. Soledad Garcia té 66 anys. Després de quedar-se vídua, fa 17, la seva mare va caure malalta d'Alzheimer, “vaig Passar anys dedicada exclusivament a ella, tancada en mi mateixa. Quan ella va morir, a pesar del dolor, em va semblar que m'obrien una finestra i aquí vaig trobar aquest espai que buscava. Va Ser la meva teràpia.” A l'Anna li anuncien una trucada telefònica: “Et busquen els del Fòrum...”. Veient-la, en la seva aparença convencional, sembla mentida que fos una de les dones decisives en l'elaboració d'uns estatuts europeus per a gent de la tercera edat. “Sempre penso que no podré fer-ho i al final ho aconsegueixo.” Poden prendre nota les seves homòlogues generacionals.
|
|
|
|
|
