|
Mig milió de prejubilats a tota Espanya |
|
|
A Manuel Guerra li va canviar la vida el 1995. Amb 56 anys, i unes quantes dècades de treball a la Seat, el van prejubilar d'un dia per l'altre. Va veure com s'esvaïa la seva vida laboral en un moment: la cadena de muntatge, els torns, l'hora de l'entrepà. Tot. La companyia va decidir que algú de més de 50 anys ja no serveix perquè el seu cost salarial és massa elevat. "A les empreses ja no hi ha cor", sentencia Guerra. A Natalio Egea ja l'hi deien des del 1999. Tres anys més tard, quan en tenia 55, li van obrir la porta de l'SCH. Això no el va agafar per sorpresa. Quan mira cap endavant, Egea contempla tota una vida per omplir. Quan ho fa cap enrere, es troba amb una altra vida, aquesta dedicada al banc, en què ell va pagar els errors d'altres: "Els treballadors carreguem amb les errades dels de dalt". Guerra i Egea són el nom i la cara d'una història que viuen mig milió d'espanyols. Són dues classes de prejubilats, perquè pertanyen a dos sectors diferents, perquè les condicions del seu adéu van ser divergents i perquè la seva valoració tampoc coincideix. L'únic paral·lelisme entre tots dos és, potser, el més rellevant: creuen que hi ha vida més enllà de la feina. Vuit anys després de la seva prejubilació, Manuel Guerra fa una valoració "negativa" de la decisió. Cobra el 60% de la base reguladora del seu sou i recorda que es tracta d'una mesura "que afavoreix l'empresa" perquè "amb el salari d'un treballador gran en paguen dos de joves". Però el pitjor de tot és que als 50 anys et diguin que ja no vals: "És un trauma". En canvi, Natalio Egea n'està satisfet: "Les condicions podrien ser més bones, perquè segons la inflació podria arribar a perdre un 25% del meu sou. Encara que deixar el banc no és cap trauma". El passat separa tots dos casos. Però el present i el futur els uneix. Tots dos han optat per prendre's la prejubilació com una ocasió ideal per fer tot allò que les obligacions laborals han anat arraconant any rere any. Guerra dedica el seu temps a col·laborar amb el sindicat UGT i amb l'Ajuntament de Sant Feliu, on participa en el consell de la gent gran. A Natalio Egea li agrada nedar i anar en bicicleta al matí, però la seva gran passió són les maquetes d'avió. Tot i això, està tan ocupat "arreglant cosetes de casa" que encara no ha disposat de temps per dedicar-se a les seves aficions: de l'estrès de la finestreta del banc a l'estrès d'arreglar finestres. Però tots dos prejubilats saben que no tothom s'ho pren com ells. "Alguns ho passen molt malament, perquè apareixen a casa de cop i volta i els ingressos disminueixen", afirma Guerra. I va més enllà: "De vegades, això es tradueix en problemes amb la família i en depressions, en especial en aquelles persones en què el seu entorn és bàsicament laboral". S'ha de tenir en compte que Egea i Guerra formen part d'un grup privilegiat: el de prejubilats de grans empreses. En canvi, els que provenen de petits negocis pateixen unes condicions molt més dures. Tant els uns com els altres, de vegades, busquen noves fonts d'ingressos. El treball en negre ja és un clàssic entre el col·lectiu, especialment a la banca. El responsable de la secció de la UGT a l'SCH, José Antonio Gerona, ha calculat que "entre 20.000 i 30.000 exempleats del sector treballen il·legalment, amb coneixement de l'Administració i de les empreses". Ja sigui "per necessitat o per matar el temps", ofereixen la seva experiència a petites empreses per portar la comptabilitat. El secretari sindical de CCOO a l'SCH, Ramon Tudela, admet que abunda el treball negre, però no subscriu el càlcul de Gerona: "És impossible saber-ne el nombre exacte, i a més cal recordar que la llei permet treballs de 12 hores setmanals als prejubilats". En altres sectors, com el del metall, aquesta pràctica il·legal és menys freqüent: "Entre els prejubilats de SEAT no n'hi ha perquè és un sector molt especialitzat", afirma Guerra. Això sí, no es considera que fer de cangur dels néts sigui treball negre. I és que molts prejubilats tornen a exercir de pares quan els tocaria fer d'avis. Pares massa vells per treballar però massa joves per arraconar les seves il·lusions. Pares que demostren mitjançant les maquetes d'aviació, l'ocupació en negre o els bolquers, que hi ha vida més enllà de la feina: la que comença als 50.
|
|
|
|
|
