Al senyor Enric Ollé del grup Àmfora

     M'escriu l'Enric Ollé: "Sóc vice-pre-sident d'una associació modesta però molt activa que es diu Grup d'Opinió Àmfora, i junt amb altres associacions dins de FATEC, estem empenyent la campanya "Per unes pensions Dignes i Suficients".

     A partir d'aquí m'envia un llarg llistat dels múltiples esforços per aconseguir ser escoltats pels partits polítics, ser compresos per la ciutadania i, sobretot, avançar en les seves demandes. El llistat és tan complet com decebedor, si valorem la molta raó moral que tenen i la poca raó legal que els atorguen. Llarg camí de lluites per tal d'arribar al punt de sortida: la situació de milers de persones grans amb dificultats molt serioses per a viure amb dignitat. Si parlem de les vídues, l'alarma es dispara fins al roig de la vergonya.

      D'ells vull parlar, avui, que la remor del combat s'allunya com si existissin les bones notícies, i que la lupa dels grans esdeveniments ens dóna un moment de calma. Moment per mirar endins, al punt concret on es nien les nostres misèries, on el mirall ens retorna la nostra imatge deformada. És possible que la demanda que formula la nostra gent gran, una demanda vinculada al dret a la vida, basada en quatre punts mínims i del tot exigibles, rebi tal reiterada indiferència? És possible que el patiment de milers de persones, moltes d'elles soles, no conformi la jerarquia de prioritats de les carteres més rellevants del país? Què han de fer els nostres avis? Han d'omplir el passeig de Gràcia per tal de recordar que existeixen? Per tal d'exigir que siguin respectats? I he usat el terme respecte amb tota la intenció moral que comporta, perquè quan hom reclama allò que és just, no ha de ser escoltat només, ha de ser respectat. La indiferència és, en aquest sentit, una forma de menyspreu.

      Recordem, però, què demana la gent gran a través d'aquests bells lluitadors de causes nobles que són els avis de FATEC i del Grup Àmfora, i fem-ho per tal de situar en els seus termes justos la reivindicació. Demanen trencar amb el fràgil equilibri de l'Estat del benestar? Demanen assaltar la caixa del tresor públic? Ben al contrari, les quatre reivindicacions bàsiques de la gent gran del nostre país són de tal mesura i, sobretot, de tal justícia, que hom sent una vergonya profunda de constatar fins a quin punt la nostra societat opulenta, benestant i despreocupada els nega allò que, ras i curt, els deu. Aquests són els quatre punts: 1. Augmentar gradualment les pensions de viduïtat fins a arribar al 100% de la base reguladora de la pensió del cònjugue difunt.

     La pregunta la faig així de crua: hi ha un sol partit polític, un sol legislador, un sol conseller o ministre o secretari d'Estat o saltimbanqui que sigui capaç de no commocionar-se pel drama profund que pateixen milers de vídues que no només han de sobreviure a la mort de la seva parella de tota la vida, i fer-ho en edat avançada, sinó que a sobre han de lluitar per poder viure amb uns mínims de dignitat, sovint per poder menjar? I si no els commociona, no els apel·la? La situació de les nostres vídues és una de les misèries més profundes de la societat del benestar, i tanmateix no només no la resolem, sinó que ens hi acomodem amb la feliç inconsciència que atorga la doble moral.

     No cal dir que, si a aquesta primera reivindicació hi sumem la lògica aclaparadora de la segona -fer compatibles les pensions de viduïtat i el SOVI-, la conclusió és rotunda: la llei està pensada amb els peus o, el que és pitjor, està pensada des de la més absoluta indiferència respecte a les necessitats de la gent gran. No hi ha cosa més dolorosa i, tal vegada, més grotesca que haver de lluitar per obvietats. Especialment quan les obvietats afecten a la dignitat de les persones.
El tercer punt, "totes les pensions mínimes s'haurien d'igualar amb el salari mínim interprofessional", i el quart, "adoptar mesures correctores a l'actual tractament fiscal, a l'IRPF, que s'aplica a les pensions en general", conformen el paquet final d'una lluita que ens interpel·la a tots, ens afecta a tots, i generalment, per desgràcia, no ens commociona a tots. Cap país, cap societat pot establir paràmetres de benestar sòlids, ni pot ser considerat avançat, si la seva gent pateix a fi de mes. Si molta de la seva gent gran pateix... ja a principis de mes.
El pitjor de tot plegat és que ningú, a micròfon obert, nega la raó i la justícia d'aquestes reivindicacions. He sentit polítics de tots els colors assegurant que això de les vídues és una vergonya, que s'hauria de resoldre, que..., però no hi ha ni un sol executiu polític que converteixi aquesta opinió pública en una acció compromesa despatx endins. Com si els preocupés però no els ocupés, tal vegada perquè la gent gran és molta gent, però no actua com a grup de pressió.

     En fi. Mentre aturem misèries llunyanes que poden fer patir més enllà del patiment que ja conforma el paisatge de tants i tants éssers humans, ens despreocupem d'una dona sola que és moltes dones soles, closes en l'espai buit d'una solitud acabada d'arribar, mort el company de vida i camí compartit, dones plenes d'idees, d'energies, de projectes, però sacsejades per la implacable llei de la supervivència, que no els atorga cap altre espai que el de la lluita diària. No hi ha guillotina més afilada per als somnis que la d'un moneder buit. Dones soles, avis i àvies que sobreviuen més que no pas poden viure, pensions que no arriben al límit de la dignitat. Una societat que menysprea la seva gent gran és una societat malalta, derrotada i... suïcida. Per això els hem d'escoltar, per tal d'aprendre a escoltar-nos. Per tal d'aprendre a respectar-nos.

Pilar Rahola
Diari AVUI

Grup d'Opinió Àmfora, entitat federada a FATEC

Campanya "Per unes pensions Dignes i Suficients"