Els nostres governants, en el seu afany de fer feliços als ciutadans, han descobert i decidit que no s'ha de presidir una caixa d'estalvis si s'han complert ja setanta anys. No se sap si creuen que presidir una caixa amb setanta anys no és bo per a l'interessat o si no és bo per als impositors, o per al país, i en el seu nom per al govern mateix.

    Per a l'interessat no es veu bé per què ha de ser dolent presidir. Presidir ve d'estar assegut, estar al capdavant, i als setanta anys s'està molt bé assegut, al capdavant d'una institució o en el centre d'una taula de presidència. Se sol acceptar que l'edat és més aviat una raó per a presidir, el mateix si és una taula d'edat en un Parlament que un tribunal universitari. En l'empresa privada hi ha bancs que no volen saber gens amb límits d'edat i uns altres que consideren que el president ha de retirar-se als seixanta-cinc anys i el conseller als seixanta-dos. En la cosa pública, en comptes de rellevar a un president es pot fer tranquil·lament una llei disposant que cessarà als setanta anys. ¿Per què no setanta-dos, o setanta-cinc com els bisbes, o seixanta-cinc com els empleats? Són misteris de l'alta política.

    No s'ha arribat a determinar quina és la millor edat per a jubilar-se. Les empreses mostren fa temps una tirada a oferir aquesta possibilitat -"el merescut descans", es diu- a persones de menys de seixanta-cinc anys. Als seixanta ja poden prejubilar-se i alguns es veuen premiats amb prejubilacions més primerenques. Mentre ens amenacen dient que aviat no podran pagar-se les pensions perquè no hi haurà gent suficient per a cotitzar, es jubila cada vegada abans a la gent. Els joves, d'altra banda, estudien cada vegada més temps i triguen més també a trobar treball estable. ¿Quina és aleshores l'edat de treballar? L'edat de treballar intensament, fins l'esgotament, sembla estar entre els trenta i els cinquanta. Que és també quan es tenen fills i cal ocupar-se d'ells.

    Josep Pla defensava que cal treballar el menys possible en la joventut i moltíssim, tot el possible, en els últims anys de la vida. ¡No cal retirar-se mai!, poclamava. Invocava en suport d'aquesta tesi l'exemple de l'escultor Manolo Hugué. L'escultor li havia dit un dia: "¿Sap per què estic tan content? Doncs perquè m'estic fent vell..." I vint anys després, més optimista encara. "M'estic fent vell. ¡He de treballar! ¡He d'aprofitar aquests últims anys!". Pla tenia la sensació de trobar-se davant d'un suïcida quan escoltava afirmacions com aquestes d'un conegut seu, que duia trenta-cinc anys en el gènere de punt: "¡Vull retirar-me! He treballat molt. És hora de passar les andròmines als meus fills. Em sembla que mereixo uns anys de tranquil·litat". El cervell, sotmès a un règim de forçat repòs, es va convertint en un pegat de tambor, opinava el periodista. La vellesa és per a treballar, deia Pla, i en canvi la joventut, com el seu nom indica, és per a aprofitar la vida, per a observar-la, per a formar-se en ella i fins per a trencar-se la testa.

    Jo crec que a més es confon l'ocupació amb el treball. I són coses disferents. Hi ha qui té una ocupació i tenim la impressió que no treballa. Li fan fitxar i fitxa. Té el seu horari i ho compleix. Però això no significa que despatxi assumptes, resolgui casos, produeixi obres i tot el que sol entendre's per treballar. I en canvi hi ha també gent que treballa molt i no té no obstant això una ocupació fixa ni cobra per ella.

    Quan els governants proclamen amb orgull que han "creat" -del no-res, aparentment- tants o quants posats de treball volen dir que els que ocuparan aquestes ocupacions percebran un salari, tindran uns ingressos, guanyaran diners. Però també es pot treballar gratis, sense pensar en una contraprestació econòmica; es poden fer coses i gastar en això energies sense cobrar diners. El treball creatiu i il·lusionat pot ser compatible amb la jubilació laboral, com pot ser compatible amb la joventut estudiosa i desocupada. Els pintors comencen per treballar i només després comencen a ser coneguts, a tenir un nom, a vendre quadres. I pot arribar un dia que ja en tinguin prou amb estampar la seva signatura en un racó per a cobrar diners per això.

    Treball i ocupació són coses diferents. Una ocupació s'accepta si està ben retribuïda. Un treball, a més, ha d'agradar. El treball forçat és una condemna, un signe d'esclavitud. El treball és alguna cosa voluntària: algú ha fet alguna cosa que no existia. El treball és alguna cosa que cal recomanar, més aviat que prohibir. L'ocupació està regulada, o s'intenta regular, pels anys. El treball no té edat.

Diari LA VANGUARDIA