| |
-
Un dels majors assoliments del segle XX va ser la creació i desenvolupament de cobertures universals en les pensions, la sanitat i l'educació, que constitueixen la base de la nostra societat de benestar. Ningú pot imaginar avui que algun d'aquests assoliments retrocedís en les seves cobertures, no obstant això de forma continuada la seva validesa, sobretot per a certs grups de població, està deteriorant-se, arribant a uns nivells de discriminació que ens han d'alertar per a evitar el risc evident de perdre'ls.
-
Encara que la nostra estructura social és millorable, s'ha aconseguit una gran qualitat de vida en gairebé tots els sentits, i gran part de l'èxit d'aquesta situació es deu a l'esforç i treball d'aquesta part de la població que avui vam cridar 'Gent Gran'. -La transició, la modernització del nostre país, el desenvolupament del sector terciari, la llibertat d'opinió i altres tantes fites s'han produït gràcies a aquest grup: un país no el canvien una o dues persones, evoluciona per l'esforç anònim i col·lectiu de molts en una direcció. Des de la perspectiva històrica que avui tenim, podem i devem valorar en el seva justa mesura l'esforç que van realitzar aquestes persones. No obstant això, la nostra societat sembla oblidar-los a poc a poc. Primer van ser els dubtes sobre la sostenibilitat del nostre sistema de pensions, i des de fa uns anys, les clares manifestacions de la no-cobertura universal de la dependència. Així, una persona d'uns 70 anys, amb uns nivells de renda inferiors als quals tenia en la seva vida laboral, ha de solucionar el problema de finançar les cures que precisi quan més necessitat d'elles estigui. Com ens estem acostumant a escoltar, "ha de pagar-se una residència". -Segons xifres del sector, una residència pot costar anualment uns 15.000 euros (2.500.000 pessetes). És difícil argumentar que, problabement, en el moment de major vulnerabilitat de les persones, quan la renda que reben després de tota una vida de treball és notablement inferior al seu salari i, a més, es degrada a passos engegantits, els exigim un esforç de co-participació econòmica en la seva cura, alguna cosa que no vam sol·licitar a cap persona en cap altre moment de la seva vida.
-
Si l'estat de benestar és insostenible tal com ho coneixem avui, és necessari saber-ho, les solucions no poden recaure exclusivament en un grup d'edat, el de la "Gent Gran": demanant-los que facin plans de pensions privats, assegurances de dependència privat o que "co-paguen" les despeses que pot generar la seva situació de "dependència". El problema avui no és d'origen polític, ni culpable el qual planteja la necessitat de pagament, avui ha d'haver un debat social i ampli, ja que impacta directament a la nostra forma de vida.
-
És injust que la Gent Gran amb dependència se'ls digui, quan han arribat a aquest estat i no poden respondre d'ell, que només elles són responsables de finançar la seva dependència. I és absurd que aquells de nosaltres que encara no hem arribat a aquest estat, fem veure que és un problema que no ens afecta. Nosaltres som les persones depenents d'un futur més o menys proper.
|
