Fa pocs dies, un home va morir a Barcelona, en el barri de la Barceloneta, al declarar-se un incendi en el seu pis. Tenia més de vuitanta anys, vivia sol i va morir tot sol. No es tracta d'un fet singular. Cada setmana mor en la solitud de la seva casa algun ancià o anciana. A Madrid ja s'han comptabilitzat més de cinquanta morts en aquestes condicions durant el primer semestre del present any. Si a més es descobreix el cos inert entre munts d'escombraries es diu que l'interfecte, o interfecta, sofria la síndrome de Diògens. Deuen anomenar-lo així perquè d'alguna forma cal qualificar la mala passada que la vida els ha vingut jugant.

    El filòsof grec Diògens va estar reflexionant i decidint sobre si mateix tres-cents anys abans de Crist, i va optar per una existència austera, entroncada amb la naturalesa i al marge dels convencionalismes socials. Res a veure amb els desgraciats vells i velles del segle XXI que es consumeixen entre la indiferència dels parents i els veïns. No cal esmentar als amics perquè és de suposar que o bé han mort o bé es troben en anàlogues condicions. El que sí tenen al voltant és gent estranya, desconeguda, al costat de la qual passen sense mirar-se. I si ho fan, ni es veuen.

    Aquest tipus de desgràcies, en les quals l'abandó condueix a la solitud, i aquesta desemboca en la bogeria d'acumular escombraries ja que no es pot acumular afecte, són desgràcies urbanes. En els pobles, o no es donen les circumstàncies o els vilatans adverteixen a temps que alguna cosa camina malament. Tenint en compte que les ciutats no cessen de créixer mentre que els pobles es van extingint, cal preveure un augment considerable d'aquest mal denominat síndrome de Diògens.

    Clar que també caldria posar nom a aquesta síndrome de les persones que dia a dia, o nit a nit, veuen sense immutar-se com el seu veí, o veïna, recull porqueria del carrer i la fica a casa. Per a no anomenar-lo desinterès, desafecció, ceguesa, duresa de cor, etcètera, caldrà trobar una definició més pomposa, caldrà citar en va al filòsof clàssic.

    Als ancians que moren tan llastimosament a ningú se li ocorre denominar-les de la tercera edat. La pertinença a aquesta edat d'or està reservada als jubilats que encara consumeixen. De vegades també consumeixen escombraries, d'altra classe, però la paguen amb diners, i això els concedeix certa dignitat social. Quan les escombraries, les andròmines, la inmundícia es recull en la vorera, sense abonar gens per això, aleshores s'és totalment vell, des de qualsevol perspectiva. La mercantil, la social i l'afectiva. Aleshores es pateix la síndrome de vellesa, el de no contar per res, el de no ser vist ni escoltat, el de no ser ningú enmig de centenars de milers de suposats conciutadans.

    Diògens era feliç amb la seva austeritat i la seva tornada a la naturalesa. Podia haver elegit altre estil de vida, era lliure de fer-lo. En canvi, els que pateixen la síndrome de vellesa s'han vist compel·lits per la dolenta sort. Diògens comptava amb els seus amics i deixebles, amb tots aquells que compartien la seva doctrina. Els ancians i ancianes que moren sols no tenen a ningú, sobretot si ho fan entre la inmundícia.

Diari LA VANGUARDIA