Sabeu què és l’Atenció a la Dependència? Es la cobertura de les necessitats diferents que té tota persona que ja no es pot valer per si mateixa, en tot o en part. És que aquesta persona, tingui l’edat que tingui, en funció del seu grau de dependència, de immobilitat parcial o total, d’incapacitat mental o física, etc. rebi l’atenció socio-sanitaria i l’ajut que necessiti per tal de poder tenir una vida acceptablement confortable. I no estem parlant de l’assistència sanitària, és a dir, de la malaltia, que tots sabem que està ben coberta per el Sistema de Salut, així com l’atenció farmacèutica. Totes dues son gratuïtes i l’atenció és universal, és a dir, per a tothom. No, parlem d’aquelles persones que tenen limitacions físiques o mentals i que necessiten de l’ajuda d’algú, familiar o professional, que l’atengui i en tingui cura, compensant les seves mancances o fins i tot que necessita estar ingressat en una residència o una institució geriàtrica.

     Sabeu quin és el problema de l’atenció a la dependència? Doncs que no està coberta per l’Administració Pública i per tant la té que pagar l’afectat. Tots coneixem a persones que necessiten d’algú, que de vegades és un familiar i altres un contractat, que els aixequi del llit, o que els renti, o que els acompanyi per fer un passeig, o que els faci el dinar i fins i tot que els el doni, o que els arrangi la casa, etc. També sabem de persones que han de passar la jornada en un Centre de Dia a on l’atenen en tot lo necessari i finalment dels residenciats. Però tot això és molt car, perquè, o es necessiten moltes hores o són serveis i institucions d’alta inversió i molt personal. I ja ho diem, tot això és car i a llarg termini, per que no es tracta de malalties de quinze dies.

     Sabeu qui ho paga avui? Doncs el dependent o la seva família. A través de tres sistemes:

1. El primer és el que no costa diners directament, per que una filla, una germana, un cònjuge o qualsevol altre familiar fa d’assistent sacrificant temps, esforç físic i moral, en molts casos la feina perquè el necessiten tot el dia, la futura pensió de jubilació per que al no treballar no cotitza, donant amor i tendresa i sabent que en te per molts dies.

2. El segon és contractar personal, centre de dia o residència, pagant-ho de la seva butxaca i de vegades, moltes, esgotant els estalvis i fins i tot el propi habitatge.

3. El tercer es no tenir ni diners ni família que l’ajudi. En aquests casos, si estant assabentats i ho tramiten, poden rebre l’ajut necessari de les Oficines de Benestar del respectiu Ajuntament i de la Generalitat.

     Sabeu què es necessita? Doncs que s’aprovi una Llei i es posi en marxa un Servei Estatal d’Atenció a la Dependència. Hauria d'estar reconegut en la Llei com un dret subjectiu del ciutadà, ser gratuït per a tothom i cobrir totes les atencions necessàries per cada situació, nivell i particularitat de dependència. Aquest Servei és la quarta pota de l’Estat del Benestar i ja la tenen en marxa alguns països. Com que les competències sobre sanitat i serveis socials estan transferides a les CC.AA., aquestes serien les que administressin els Serveis i vetllessin per la seva eficàcia i qualitat, sobre la base d’un barem estatal de valoració dels diferents nivells de dependència possibles. No caldria que l’Estat ni les Administracions Autonòmiques muntessin els serveis d’ajuda domiciliaria, ni els centres de dia, ni els geriàtrics, etc. Tot això pot fer-ho el sector privat, com les Mútues i Empreses d’assistència socio-sanitària. L’administració del Servei d’Atenció a la Dependència lliuraria mensualment un “xec” a l'afectat, per l’import en què hagués valorat la seva necessitat d’atenció. El dependent contractaria a l’Entitat de serveis que volgués i podria canviar-la si no quedava satisfet.

     Sabeu com es pagaria tot això? És evident que el cost d’una atenció universal i gratuïta és molt alt. Parlem d’una xifra al voltant de 9.000 milions d’euros. Per tant, això no pot sortir dels pressupostos actuals de l’Estat. Cal pagar-ho a part. I una bona fórmula seria incrementar una mica el IRPF, tram autonòmic, pagant, doncs, a terminis com una assegurança del nostre futur. És preferible un petit increment fiscal, amb caràcter finalista, que haver de fer front, cada mes, a una costosa factura. Perquè tots els que estan sans, són candidats a una possible dependència, sigui per motiu d’un accident de qualsevol tipus, com per motiu d’una malaltia degenerativa.

     Sabeu què caldria que féssim? Doncs promoure un debat social per el que tots els ciutadans coneguéssim bé aquest problema, ens expliquessin bé totes les opcions possibles, exigíssim solucions urgents als nostres representants polítics, no els hi permetéssim ni fugir d’estudi ni “parxes” i per part nostra, acceptéssim pagar l’increment fiscal necessari. En resum exigir la solució del problema dels dependents i, al mateix temps, ser solidaris amb ells, que, a la fi, és ser-ho, potser, amb nosaltres mateixos. Cal que fem nostre el problema, que exigim solucions i que accepte, fer la nostra aportació econòmica.

     Sabeu què aconseguiríem? Resoldre el greu problema econòmic que per la classe mitja especialment, significa haver de pagar aquests serveis. Lliurar als nostres familiars d’una càrrega feixuga, esgotadora i llarga. Permetre'ls que puguin treballar, tenir una vida pròpia i arribar a gaudir d’una pensió. Preveure amb temps, que les noves generacions de dones, obligades a treballar per fer front a les seves necessitats econòmiques actuals, ja no puguin atendre als seus majors dependents, com fins ara. En resum, fer justícia social.

     Sabeu què? Doncs que us adreço una cordial salutació.

Mario Cugat, president de FATEC