QUÈ FEM AMB LA IAIA?

      S'ha d'invertir més diners per atendre bé els vells en la vida quotidiana.

Fa uns dies, Marta Ciércoles informava al diari que s'havia publicat un informe de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària, fet amb l'objectiu de detectar els punts més febles de la sanitat de l'Estat. Els tècnics reclamaven més inversió i més esforços per millorar l'atenció sociosanitària dels vells. Dic vells premeditadament perquè és una paraula que ha arribat a considerar-se de mal gust i s'amaga sota eufemismes més o menys cursis com tercera edat, gent gran o els nostres avis, tinguin néts o no.

Fa ràbia que persones que han patit una guerra i que han treballat tota la vida ara hagin de viure de la bona voluntat dels seus. En aquest mon si no tens calés, perds tota independència per dirigir el curs de la teva vida. Les pensions són ridícules, les residencies costen diners i tenir algú a casa és car. La solució és que els fills esgarrapen temps i diners d'on poden per atendre mínimament els seus vells. I això, si és que hi ha solució. També n'hi ha molts que es veuen condemnats a l'absoluta desatenció. Sobretot a les ciutats, ja que al camp, com a mínim, algú s'adonarà si un dia deixen d'existir. Amb menys gent es noten més les absències.

Tot plegar és un absolut desastre i no només per motius morals sinó perquè, oblidant-nos dels vells, perdem l'oportunitat d'obtenir un seguit de coneixements útils per viure millor. A la societat japonesa, puntera en les noves tecnologies, els vells hi tenen un paper molt important: són persones a qui s'ha d'escoltar. A Tòquio hi ha parcs públics on els vells fan de jardiners voluntaris. És una manera de servir a la societat i alhora de fer-se respectar per la seva feina.

Aquests dies, al Teatre Goya, estan fent Revisió anual (mai no és tard), una obra de Montserrat Cornet que té com a protagonistes tres dones -Teresa Cunillé, Mercè Comes i Mercè Bruquetes- que reflexionen amb humor sobre tots aquests problemes. Al programa, l'autora hi escriu : "He visitat aquell país [en aquest cas els Estats Units] en diverses ocasions i sempre m'ha sobtat que allà, els seniors són protagonistes, no solament de les seves vides, sinó també, i molt, de la vida de la col·lectivitat".

La família ha canviat i no és aquell nucli, més o menys acollidor, on convivien totes les generacions. Això és un fet i ja no hi ha marxa enrere. El cost que abans suportaven les mares de família ara l'ha d'assumir la societat si és que es vol continuar anomenant del benestar. S'Hauran d'invertir més diners, no només per treure a passejar als iaios amb autocars, perquè vagin a Vic a comprar embotit, sinó per donar-los una bona atenció en la seva vida quotidiana.