PROGRAMA ELECCIONS GENERALS 2000

INICIATIVA PER CATALUNYA - VERDS

Un Programa per a la Gent Gran que prioritza l’assistència domiciliària i no oblida la creació pública de places residencials.

El dret a envellir-se a casa i morir a casa ha de ser sempre respectat i atès. Per tant, promourem tots aquells serveis que possibilitin la permanència de la gent gran en el seu domicili i amb una qualitat de vida digna, i oferirem el suport necessari al nucli familiar; amb la creació de places públiques residencials per aquelles persones que per la seva situació ho requereixin.

Impulsarem les següents mesures, en coordinació amb les Comunitats Autònomes en aquells casos en els que les competències s’hagin transferit:

• Completar urgentment el mapa de recursos i un pla de finançament per a la gent gran per al quinquenni 2000-2004:

• Prioritzant l’atenció integral domiciliària que incorporin tots els serveis que el complementen (adaptació de l’habitatge, telealarma teleassistència, servei de suport a la llar, etc..).

• Ampli programa d’ajut a les persones o famílies cuidadores.

• Defensa dels Habitatges Tutelats com la millor alternativa a l’internament de la persona.

• Malgrat considerar l’internament com a darrer recurs desitjable, s’han de dotar de totes les places necessàries per atendre aquells casos en què la solució domiciliària no és possible.

• Urgent Pla d’atenció als malalts d’Alzheimer.

• Pla de reconversió del sector privat de residències i potenciació del servei d’inspecció dels equipaments de la gent gran.

• Dotació de mitjans i recursos per atendre les necessitats d’activitats culturals, socials i lúdiques i la seva expansió.

• Presència i participació del col·lectiu de gent gran en tot el procés de decisió dels seus drets i interessos.

Per dur a terme actuacions relacionades amb la política familiar a Catalunya cal intervenir en competències estatals, ja que àrees tan importants per la política familiar com són els permisos de maternitat i els subsidis familiars no han estat traspassades i la seva gestió depèn directament dels organismes de la Seguretat Social.

La família, entesa en sentit ampli -unitat de convivència-, com l’entenem des de l’esquerra, i no en el tancat sentit d’institució on es reprodueixen els models patriarcals. És l’espai social on es realitza la concreció de la viabilitat i continuïtat dels nostres projectes temporals i històrics com a societat. És el lloc on es concreta el recanvi generacional i la socialització primària. El suport a les persones amb responsabilitats familiars i el recolzament a la maternitat possibiliten la "sostenibilitat" demogràfica i, per tant, la reproducció de la nostra societat.

Cal destacar l’absència en el nostre país d’una política familiar integral efectiva, essent aquesta una de les mancances més importants de l’acció política dels darrers anys. Entenem per política familiar el conjunt d’intervencions que faciliten a les persones amb responsabilitats familiars que puguin realitzar-les en les millors condicions possibles sense cap mena de penalització econòmica, social o professional. Una política familiar d’esquerres es basa en el criteri d’individualització dels drets socials i, per tant, les necessitats d’infants, adults i gent gran han de poder ser satisfetes no sols a través de les solidaritats mútues, sinó també a través de recursos externs públics.

El 30 d’abril de 1997, el Congrés dels Diputats ordenà la publicació de l’Informe de la Subcomisión para analizar la situación actual de la familia en España y proponer las reformas y medidas que se consideren necesarias. Es tracta d’un document relativament extens, que fou promogut en l’etapa socialista i parteix de nombroses aportacions de personal expert. Va estar acabat i modificat durant el govern del PP, però fins avui no s’ha presentat cap proposta de política familiar en resposta a aquest informe.

Sí s’ha plantejat però un nou sistema de desgravacions en la recent reforma de l’IRPF amb la finalitat de donar suport a les famílies. La novetat introduïda és que en comptes d’aplicar-se deduccions sobre la quota de l’impost, ara passen a aplicar-se sobre la base imposable. Així doncs, el sistema és més regressiu que l’anterior, ja que se’n beneficiaran més les famílies amb rendes elevades que les de rendes baixes.

La modernització dels subsidis familiars constitueix l’assignatura pendent més important de la política familiar a Espanya. Cal indicar que a la majoria d’estats de la Unió Europea els subsidis familiars per infants són considerats un dret dels i les menors, una empara perquè no caiguin en la pobresa i en els efectes derivats, i representen un ajut molt considerable per les persones que tenen criatures a càrrec. Al nostre país, en canvi, l’import dels subsidis familiars és baixíssim, no s’ha actualitzat en els darrers vuit anys i el nombre de persones beneficiàries és molt reduït. És ben significatiu que a Espanya la proporció destinada a la família dins la despesa total en protecció social és tant sols d’un 1%. En canvi, els països de la Unió Europea hi destinen una mitjana del 7%, i els països nòrdics arriben fins el 13%. D’altra banda, Espanya és el país on es produeix la caiguda de nivell de vida més gran d’Europa quan hi ha infants a càrrec, cosa que està relacionada amb la manca de serveis públics que facilitin les tasques de cura o l’atenció a les persones grans. Si hi afegim l’elevada precarietat laboral i la dificultat d’accés a l’habitatge tenim les condicions per entendre la forta caiguda de la natalitat que s’ha produït en els darrer decennis tant a Catalunya com en el conjunt de l’Estat Espanyol.

Entenem que caldria propiciar un debat públic per esclarir els beneficis socials d’una possible revalorització de l’import de les assignacions i d’una ampliació progressiva de la cobertura de les prestacions per criatures a càrrec, per tal d’abastar la totalitat de les famílies. En cas de fer-se així, l’actual programa de protecció a les famílies nombroses (que és anacrònic i no compta amb dotació pressupostària, fent recaure el seu cost en diverses institucions) deixaria de tenir sentit. Els subsidis representarien a més una garantia contra la pobresa infantil, sovint derivada de la monoparentalitat.

La política familiar que volem impulsar ha de garantir l’autonomia personal en totes les etapes de la vida. Això implica que: a) ha de tenir caràcter universal i no sols assistencial, b) ha de fer possible que els ciutadans i ciutadanes mantinguin el seu nivell de benestar malgrat no participin en el mercat laboral (desmercantilització), i c) ha de fer possible mantenir el nivell de benestar sense haver de dependre de familiars i parents tant pel que fa al sosteniment de la renda com a l’ús de serveis en cas de necessitat (individualització).

Quan definim les unitats familiars, des d’IC-V defensem com a límit d’edat de dependència dels joves els 26 anys. S’han d’incloure també altres situacions de dependència: les persones grans, les malalties de llarga durada i les cròniques i les persones amb disminucions. També s’ha de preveure com a "unitats familiars" les parelles de fet i les opcions de vida en comú per unitat d’interessos sense que existeixin vincles afectius.

Aquests objectius es concreten a partir de les següents actuacions:

• Prestacions de la Seguretat Social en forma de subsidis per infants a càrrec entre 20.000 i 30.000 pessetes/mes per criatura.

• Deducció de la quota de l’IRPF: 50.000 pessetes per fill o filla nascuts durant l’exercici, 35.000 per cadascun dels dos primers infants que convisquin i 30.000 pels següents. Proposem també una deducció del 20 % de les despeses dels fills o filles menors de 3 anys, amb un límit de 90.000 pessetes.

• Exempcions i bonificacions en taxes i preus públics.

• Beneficis en transport públic (o privat però amb concessió pública), material escolar, etc.

• Augment del nombre de setmanes de baixa per maternitat.

• Impuls dels permisos de parentalitat.

• Millora de les condicions de les excedències, amb reserva del lloc de treball per als qui tinguin familiars al seu càrrec.

• Hem de tenir una atenció especial al món rural, amb una potenciació de les diverses mesures esmentades, que caldria incrementar en un 15 % quan es tracta de famílies que resideixen en contextos rurals.

Caldrà impulsar, a més, accions complementàries i coordinades amb les Comunitats Autònomes i els municipis en aspectes com els següents:

• Mesures per impulsar una igual implicació dels homes en el treball familiar.

• Promoció i incentivació del treball a temps parcial, tant per a homes com per a dones (i no sols per a dones) com a opció personal quan una persona dediqui part del seu temps a formació continuada, atenció a la família (infants, persones grans que no poden valer-se, persones discapacitades), serveis a la comunitat, participació en organitzacions no lucratives o situacions d’emergència social.

• Dret a reduir la jornada laboral sense pèrdua del lloc de treball i possibilitat de recuperar la jornada sencera, tant per a homes com per a dones.

• Llars infantils públiques que cobreixin la demanda existent, tot facilitant-ne l’accés (gratuït) a les criatures que pertanyen a famílies nombroses.

• Ampliació de l’atenció domiciliària a famílies amb criatures de menys de 6 anys.

• Serveis d’atenció a la infantesa i a la gent gran.

• Modificacions de l’organització social i dels horaris de les ciutats. Cal un debat nacional sobre els horaris de feina, dels serveis, administratius, etc. És un contrasentit que els serveis o els mercats tinguin els mateixos horaris que els generals de feina de tothom, que les Llars d’Infants, per exemple, tinguin un horari més reduït que el de les nostres feines. Haver de demanar permís a la feina per anar a pagar una factura o per portar la criatura a l’escola són exemples del súmmum d’estupidesa de la compatibilitat (o més ben dit, incompatibilitat) dels horaris socials. Modificar la graella horària com van fer al Nord d’Itàlia, per exemple, després d’un gran debat social sobre aquesta qüestió, ho necessitem també a Catalunya.