La primera i la última

En la vida hi ha dues hores,
que ningú no pot predir;
una és l’hora de néixer,
l’altre és l’hora de morir.

Són dues hores concretes
per començar i acabar;
després vindrà el gran dilema,
entre la primera i l’última
el paper a representar.

Hauríem de ser filòsofs,
per acceptar el futur,
conscients de nostra tira,
ja que no pots programar-la
i mai no és, com vols tu.

Jo no sé si les persones
cadascuna té un destí;
o ens el fem segons nosaltres,
anem petjant el camí.

No vull pas pecar d’il·lusa
per l’estil en que he viscut;
no he viscut com jo voldria
però sí com he volgut.

D’aquestes hores concretes
la primera ja la sé,
va ser a les dotze i mitja,
un dia vuit de gener.
La última… és un enigma.
Aquesta mai la sabré.

Teresa Raventós

L’orfe

Em fa corprendre la ira
quan veig un nadó a qui falta
el dolç suport de la mare.
Eixa bella companyia
que romp els límits dels cels
amb la força gegantina
d’un amor que no escatima
res del que pugui nodrir
l’infantó que la domina.

-Mare, on ets?, bella madona
que no em bresses amb tos cants,
ni em protegeixes del mal
que lluny dels teus braços nia?-
-Mare, tinc por d’estar sol!
Aquí tothom em domina
i em fa callar quan reclam
el què és meu per dret de vida!-
-Mare, on ets?, Mareta mia! –

Drets o torts

Ara ha fet cinquanta anys,
que els manaires del planeta,
van inventar els drets humans.
Es veu que és cosa feixuga,
perquè no han avançat molt,
sols hem de girar la vista
i mirar al nostre entorn.

No cal anar aquells països,
que en diuen el tercer món.
Si als cinquanta anys de l’invent,
han arribat fins aquí,
ara comprenc la trobada,
que han fet tots ells a París.

A mi em sembla inquietant,
que després de fer un bon àpat,
puguin parlar de misèries,
d’injúries, guerres i fam.
Només amb el pressupost,
que gasten amb l’armament,
resoldrien la misèria,
de tots els cinc continents.

Mireu si és fàcil la cosa,
quan hi posa el cor la gent.
La impressió que haveu donat
defensant els drets humans;
que a París es defensaven,
solament, els drets d’uns quants.

Teresa Raventós

Preguntes

La més Bella entre les Belles
vol saber en tot moment:
«Seré així eternament?»
La Vellesa, que fou Bella,
pregunta ansiosa a l’espill:
«Em recordes encara a Mi?»

El polític surt al balcó
i es pregunta amb ansietat:
«M’hauran ja oblidat?»
El comerciant sense escrúpols
compra la fusta barata
perquè diu que està fumada
i amb la cartera ben plena
pregunta amb molta cara:
«Quan hi haurà una altra
foguera?»

El pagès arruïnat,
veient els estralls del foc
pregunta molt indignat:
«Qui crema el bosc?»
Joventut il·lusionada
amb estudis acabats,
es llença desesperada
en el Mercat Laboral
mes, cansada i avorrida
d’anar tan amunt i avall,
es pregunta afligida:
«Trobaré algun dia treball?»
El pobre amb sa pobresa
i el ric ben acabalat,
són la mateixa moneda
d’un món desequilibrat:
«On és la solidaritat?»

La duresa de la vida
fa tornar insensible al cor,
i el poeta plora i sospira
al veure tal desconsol,
i diu amb malenconia:
«Perquè no sona la lira,
per mitigar tant dolor?»

Mes, si els poetes ploren
escoltant els planys del món.
I si els bells ideals es moren
ofegats per l’ambició,
qui darà al món alegria,
qui farà sonar la lira
per eixugar aquest plor?
Preguntes i més preguntes
que ningú sap contestar,
preguntes, que la resposta,
sempre es queda per demà.

P. Sala

Viatge a Verge

Els Monegros, a Aragó
guanyen punts en la verdor.
Calataiud té un ressò
que recorda una cançó;
Portal de Santa Maria
de marbre i orfebreria.

Camps immensos de Castella
hi florirà la rosella?
I per fi, i no pas al cel
arribem a San Rafael.

Record del primer Borbó
va deixar en successió
un palau ple de cristalls
pintures, fonts i miralls;
un parc de conte de fades
voltat de reixes daurades.

Es La Granja amb els tapissos
i bells cristalls Trencadissos.
Felip cinquè, avui adormit
reposa en l’etern oblit.

Més tard, un altre palau
d’un rosat que no s’escau
mostra els seus millors tresors;
Cortines multicolors,
quadres, llampares brillants
estances molt elegants.

Alfons dotzè es va habitar
quan el cor li va trencar
la mort de la dolça esposa
tan jove, gentil i airosa.
El seu gran parc natural
lloc de cacera reial
Es avui un bosc servent
en veritat sorprenent.

La visita bé s’ho val
a Toledo la imperial.
Muralles, portes i ponts
tres cultures en el fons
L’Alcàsser ja fet història
ressuscita la memòria.
Gòtic de la Catedral
d’una bellesa irreal
meravella en el tresor
la Custòdia plata i or;
Quasi amb una llum dirina
el sagrari s’il·lumina
L’enterro del compte Orgaz
mostra del que fora capaç
el Greco, amb els seus pinzells
mostrant els colors més bells.

Església de Sant Joan
velles cadenes penjant
mostra del triomf d’Isabel
sobre el sarral infidel.
I al Tajo no direm "tall"
prô menjarem sopes d’all.
Arriba de Santa Teresa
ciutat mística que resa.

Convent de l’Encarnació
museu de la vocació
d’una Santa viatgera
sent doctora la primera.
Envolten a la ciutat
com anell fortificat
unes muralles romanes
contra forces musulmanes.

Què bella la Catedral!
dos estils per un igual
i una custodia d’argent
com una joia esplendent.
També tres màrtirs germans
martiritzats pels romans
Vicenç, Sabrina i Cristeta
enterrats a una coveta.

Han caigut volves de neu
que acompanyen nostre adéu
Segòvia es com un vaixell
entre dos rius i un castell
l’Alcàsser gran fortalesa
Que sembla al aire suspesa,
i el símbol és, sense dubte,
la mole de l’Aqüeducte,
projecte tan aterrit
es féu l’any noranta vuit
per ordre de Vlomicià
gran emperador romà
davant la plaça central
hi ha la nova Catedral.

D’un estil gòtic decadent
proper de renaixement.
Tot es bell a la ciutat
que avui hem acomiadat.

Bressol d’Universitats
Cantera de llicenciats
La més antiga d’Espanya
Salamanca, cosa estranya,
conserva aules i vells bancs
amb ressonàncies d’abans.

Enlloc d’una Catedral
en té dues, eh, que tal?
Gòtic, romànic, façana
on per cert trobar "la rana"
es la millor tradició
per aprovar la lliçó.
També punt romà, imponent,
on el riu llisca amatent,
i presidint lloc d’honor
la bella plaça major.

El dinar era molt picant
en un gran restaurant.
La ciutat ens acomiada
amb una forta ventada,
fred i pluja, com plamia
un xic més de cortesia!
Avui anem a l’Escorial
i el paisatge és irreal
perquè la neu embolcalla
com una antiga rondalla
la muntanya i els camins
i rosteix de blanc els nens.

El monestir ens corprèn
i amb respecte penetrem
en el soberbi edifici
imaginant el seguiu
del Gran rei Felip segon
en un silenci pregon.
La Col·legiata es tan bella!
pintures de meravella
on els pintors italians
son com éssers sobrehumans.

Els llibres, cinquanta mil,
guarden un mutisme humil
perquè es més savi callar
per donar fruit al pensar.
La cambra del rei es pobre
perquè vol que la seva obra
Lloi a Deu Nostre Senyor
al mostrar-li el seu amor.

Quants morts en els panteons!
quina lliçó a les nacions
tan grans i tan poderoses
i del seu destí orgulloses!
A fora del sol ens somriu
i sentim un anhel viu
d’aprofitar bé la vida
quan a fruir ens convida.
Adéu, amics, bon retorn
roda el món i torna al Born

La llegenda d'un Castell Moro

Tempestuosos segles de guerres. Llegendes plenes d'amors, on reis, grans homes i cortesans, lluitaven per glòries i honors. Eren aquelles lluites rudes entre sarraïns i cristians

Dos mateixos sentiments els conduïen: La Pàtria i les despietades guerres, també les pròpies religions. El feudalisme, dominador dels súbdits, qui volia més del que tenien. Eren èpoques de llegendes i traïcions.

Si els cims de la Serra de Prades, de terrenys precisament rocosos, pogueren parlar un sol instant, sabrien de tragèdies i bacanals, de històries cavalleresques i feudals, algunes d'honrades i moltes de mals.

Construït sobre roca viva i altes parets llises i lliscoses presumia en el cim més alt un formós bastió: el de més fama. Aquest era, i no podia ser altre, que el Castell de Siurana

Un rei moro el governava, amb grans dots militars, bon conductor de masses. Tenia una vigilància intensa per la seva valenta guarnició, que sempre la vigilava.

Aquella nit.... Abdel-Assia, esposa del rei, mirava distreta i embadalida, el formós firmament on "la lluna és la fada"...

Ja més distreta... la seva ardent mirada. És en aquell moment, la bandera de la lluna, ondeja en el cim del Castell furiosa arnb el vent.

Eren els seus llavis com flors obertes aquella nit, on un collar de formosos robis resplendien foc sobre aquell diabòlic i fort pit.

El valí la mirava amb cobdícia, tal esplendor de llur cos, més l'amor el vencia, i apropant-se a la formosa agarena, exclamà... Per Al·là Abdel-Assia! Per a tu fins a l'última carícia.

Perilla Siurana i el seu castell, després de setges porfidiosos, cauen bastions com Tortosa i Fraga.. Màxima aspiració dels cristians valerosos... ...quan al rei moro la ira embargava.

Els cristians, ben sustentats per feudals i grans homes, uneixen quatre grans exercits amb soldats ben armats i millor preparats.

Informat el rei moro de Siurana pels seus espavilats enllaços i... el valí valent ell ràpid als capitans ordenà una imminent sortida de la tropa fora del Castell

Amo i Senyor meu no sortiu pas del bastió amb nostre Castell penseu... Té queviures suficients per resistir molts mesos de setges i amb soldats eficients.

El Rei i governador, dels dominis de Siurana vestia amb gran esplendor. Abdel-Assia, la seva esposa era, quan l'engalanava i a presentar batalla anava.

Una capa de seda vermeila de Tunícia, preciosa ella, i un casc de fina plata que brillava amb llum de lluna clara. Aquella matinada.

A punt de sortida, entra el Rei al pati d' armes, a la sella d'un abrivat cavall aquell moment quedà impressionat en veure els seus homes amb ses armes

La reina una pena sentia, més quan arriba al seu cor el trist final que pressentia. Plora sentiments per a tots i per evitar decadències organitza una festa per tots.

El Blasó i la bandera de la mitja lluna, d'un temerari exèrcit van a la cerca dels cristians, en contra exèrcit de bons catalans se enfrontaran, i els sarraïns perdran i vençuts i aniquilats seran.

Entre tant la reina, més formosa que mai, la festa servi normal, nobles cortesans del Castell i altres invitats. que foren soldats del Castell la cosa no era normal.

Quant arribar el vi fou el del Priorat era allà tot una xerinola, i es convertí en bacanal és que tot es devia i... fou degut al vi del Priorat.

Son des exercits distants que lluitaran fins morir els Sarraïns i Cristians el soldat, camina... pensa moriré, viuré... ja lluita, ara no pensa... sols vol viure!

El primer contacte fou despietat i violent, i moriren més de cent. Els odis influeixen greument no eren persones.. eren, eren homes bojos.. matant vilment.

Ferit de mort el Rei els Sarraïns retiren, doncs es un fi sens remei. Els capitans Cristians amb bon criteri, a les tropes donen descans.

La festa continuava al Castell de Siurana, ignorant al Rei i lo que passava. Un eixut i suorós moro, entra ràpid i ignorat per tots i els diu molt fort: el Rei és mort!

En aquell moment la reina molt serena, procurarà calmar la seva gent. més la poca guarnició, no va poder impedir l'entrada i l'ocupació.

La reina encesa de ràbia i odi immens als cristians pensa com la reina que fou del gran Valí Almira Almemoni de l'últim reducte dels sarraïns que ella no serà fàcil presa del cabdills cristians.

Lo que pensa fa, corrent va a l'estable i amb coratge i valentia munta un cavall árab que allí havia.

Al sortir del Castell encabrita el cavall, dirigint-lo a l'abisme així morí Abdel Assia. on quedà marcada la petjada del cavall.

Això va succeir l'any de 1153.

Dedicat a la meva esposa M. Isabel Bernà i Soler.
Àngel Domènech i Pérez Setembre de 2.002