3r CONGRÉS NACIONAL DE LA GENT GRAN DE CATALUNYA. 
PONÈNCIA III. L'ESTAT DEL BENESTAR

Aquest any celebrem el cinquantenari de la Declaració universal dels drets humans. Aquesta Declaració aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides expressa una noció comuna i universal dels drets i les llibertats fonamentals de l´ésser humà i reconeix la dignitat de la persona sense cap mena de distinció.

De la Constitució espanyola, així com de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, es desprèn que els poders públics han de promoure i garantir l’estat del benestar en tot allò referent a la salut, les pensions, l’habitatge, l’ensenyament, el medi ambient, la seguretat social, la família i la participació dels ciutadans en els processos de desenvolupament de la societat.

L’estat del benestar és el gran contracte social del segle XX: un ordre social, econòmic i polític que ha donat a les societats europees occidentals les màximes cotes històriques de seguretat, llibertat i igualtat, a partir de la creació d’uns sistemes de prestacions socials i de redistribució de la riquesa.

Aquest model és avui una eina indispensable per garantir el nivell de justícia i cohesió social que qualsevol societat requereix.

A les societats com la catalana, que al llarg del segle han hagut de fer front a grans processos d’industrialització, a la vinguda de moltes persones d’altres llocs, a les crisis postindustrials, a la diversificació i l’augment de la demanda social, tot això ha fet que siguin necessàries intervencions que garanteixin la cohesió social i facin possible una veritable igualtat de drets entre tots els ciutadans i, a la vegada, que s’hagi convertit en una demanda necessària i sentida.

L’estat del benestar és, doncs, una conquesta social irrenunciable. Constitueix un conjunt social format d’obligacions, accions, drets i deures dels ciutadans, per tal d’aconseguir el desenvolupament integral de la persona i de la societat. A Catalunya i a la resta de l’Estat, fruit de la història, encara som lluny del nivell d’altres països de la Unió Europea. Per això, encara es fa més patent la necessitat de mantenir-lo i, en tot cas, millorar-lo en els seus punts febles.

Tanmateix, l’estat del benestar afronta en l’actualitat uns moments especialment difícils, tant per causes internes com externes. En l’àmbit intern, l’envelliment de la piràmide de població i l’elevat percentatge d’aturats, així com el fet que els mateixos engranatges de l’estat del benestar han mostrat punts febles, són aspectes que cal valorar i, en la mesura de les possibilitats, corregir.

L’exemple més patent seria el preocupant creixement del fenomen de l’exclusió social i les incapacitats que el sistema mostra per acarar-lo d’una manera efectiva. En l’àmbit extern, la necessitat de fer front a la competitivitat d’altres països on la inexistència d’estat del benestar o, en qualsevol cas, el seu baix nivell de protecció actua com afavoridor de la seva competitivitat.

La gent gran de Catalunya volem reflexionar sobre l’estat del benestar, no des d’una visió corporativista sinó pensant en el benestar de tota la població, en la qualitat de vida de tots els ciutadans i, molt especialment, de les persones i col·lectius que per motius diversos es veuen abocats a una situació de risc; i fer-ho, amb la voluntat de defensar-ne els seus principis i trobar-ne l’expressió més adequada a les necessitats socials existents i emergents avui dia, per tal d’impulsar, si cal, la formulació d’un nou contracte social que faci possible una entesa entre totes les parts.

S’entén per estat del benestar un seguit d’intervencions de l’Administració pública encaminades a millorar la qualitat de vida de les persones. Alguns aspectes que són consubstancials a aquest model o que el concreten respecte a les necessitats de les persones grans són:

a) Un sistema de pensions garantit i estable.

b) Una sanitat universal, pública i gratuïta durant tota la vida de la persona.

c) L’accés a la cultura i a l’ensenyament públic i gratuït, que permetin una formació integral al llarg de tota la vida.

d) Una atenció social primària a l’abast de tothom sense tenir en compte criteris economicistes.

e) Residències assistides, centres sociosanitaris per a tots els ciutadans que ho necessitin, i dret a romandre al mateix domicili mentre sigui possible.

f) Dret a un habitatge digne i adequat en totes les condicions establertes socialment, i sense barreres arquitectòniques.

g) Canals de participació institucional de persones i col·lectius en els aspectes que els afecten i en el seguiment de les polítiques públiques.

h) Dret al desenvolupament integral de la persona en el si de la societat, la dinamització cívica i sociocultural de les persones grans.

Tot el seguit d’accions encaminades al benestar de la gent gran han de quedar clarament coordinades i planificades per mitjà dels plans integrals de gent gran. Una característica bàsica d’aquest model ha de ser la seva garantia d’estabilitat, sense que es vegi alterat pels canvis polítics.

El gran repte al qual ens enfrontem és el manteniment o l’adequació d’un sistema de prestació d’assistència pública que satisfaci la creixent i canviant demanda, dins d’un context socioeconòmic que reclama la contenció del dèficit públic i la reducció del deute acumulat, de manera que no permet els pressupostos expansionistes d’uns anys enrere.

Dintre d’aquest repte, la gent gran hem de fer valer la nostra plena ciutadania, amb tots els drets i deures que comporta, gaudint de la consideració i dignitat que com a tals ens mereixem, tant de part de les administracions públiques com de la resta de la societat.

S’ha de trobar en la gestió un equilibri correcte entre l’assistència formal i informal, entre les prestacions hospitalàries exteriors i mixtes, entre la iniciativa pública i la privada, entre l’estada ocasional i la prolongada, entre l’assistència preventiva i la curativa, d’acord amb les situacions i necessitats.

Creiem en la sanitat pública com una realització de l’estat del benestar i, encara que molt sovint observem certes limitacions operatives, també afirmem la seva qualitat, en general. Tanmateix, observem la tendència per part de l’Administració pública, de traspassar part de certes prestacions al sector privat o social, amb fórmules concertades de tipus de gestió privada d’ordre econòmic i professional. Sense la intervenció de l’Administració pública i amb un sistema de cofinançament de la sanitat per part de les persones –fins i tot les d’edat avançada, la majoria de les quals disposen d’una pensió minsa per satisfer els seus deures econòmics– es trenquen els principis de justícia, d’igualtat, de sanitat universal, pública i gratuïta i es minimitza la qualitat de vida que propugna l’estat del benestar.

Valorem que el benestar de les persones grans no es limiti als aspectes assistencials i que també s’impulsi la promoció i la satisfacció de les seves inquietuds culturals i de participació sociocultural i comunitària. La formació al llarg de la vida és una política que, cada cop més, es promou des de les administracions i que cal que també arribi a les persones grans.

Molts habitatges, especialment els construïts anys enrere, no gaudeixen de les condicions que avui es consideren necessàries per a la gent gran. La situació econòmica de la majoria dels jubilats, i el preu que el mercat assigna a l’habitatge, pot provocar dificultats importants per accedir a un habitatge adequat a les necessitats de les persones grans. Per fer front a les pèrdues d’autonomia, i un cop esgotades les possibilitats de permanència a la llar, les residències geriàtriques constitueixen una solució, però amb llistes d’espera excessivament llargues o amb preus inassumibles per a un pensionista.

Des de la perspectiva de l’urbanisme i l’arquitectura, cal preveure que el benestar de la gent gran també descansa en la possibilitat de poder gaudir d’uns entorns segurs i amables d’acord amb les nostres condicions, alhora que, i en tant que sigui possible, fomentin la convivència intergeneracional o, almenys, no aïllin socialment. En aquest mateix sentit, els gestors públics han de tenir present les condicions de mobilitat de les persones grans, tant dels vianants com dels usuaris de transports públics urbans i interurbans.

Finalment, cal remarcar que els processos tendents a desregular, privatitzar o externalitzar tenen conseqüències i valoracions molt diferents. Mentre que socialment costa d’admetre que l’Administració abandoni certes prestacions, sí que s’accepta que el servei públic no té perquè implicar gestió directa i que, sempre que es mantinguin les responsabilitats públiques i de control sobre el servei, la gestió externa pot constituir una veritable solució per millorar l’eficiència de l’administració sense haver de fer front a una reducció dràstica.

És per aquest motiu que sembla convenient fer els suggeriments següents:

1. Demanar a les administracions públiques una reducció de les despeses sumptuàries, com a resposta rigorosa a l’austeritat dels pressupostos. Aquesta mesura, juntament a una gestió menys burocràtica, permetria assolir millores en l’estat del benestar.

2. Demanar l’aplicació d’un pacte social en els pressupostos que atengui les necessitats socials com a prioritàries i no depengui en gran mesura dels canvis de govern.

3. Demanar una assistència sociosanitària que millori l’atenció a les malalties cròniques; que sigui més completa i inclogui l’odontologia i la podologia i tingui en compte altres medicines alternatives; que es preocupi per reduir les llistes d’espera, sobretot en les operacions quirúrgiques (3 anys d’espera), escànners, radiologia, mamografia, analítiques i en les especialitats com maxifacials, ginecologia, etc.; que garanteixi els medicaments necessaris sense limitacions; que no ens retalli drets. En definitiva, una assistència sociosanitària que sigui un dret, no un favor.

4. Considerar que cal prestar una atenció especial al dret d’accés a la cultura; s’ha de facilitar l’accés de les persones grans a les diferents formes d’ensenyament, formació i capacitació; de forma que aquest sigui un dels principals suports del desenvolupament de la persona, la qual cosa ens permetrà aportar encara més a la nostra societat.

5. Demanar a les administracions públiques que desenvolupin urgentment el Pla de l’habitatge i que destinin recursos a construir cases tutelades als municipis, a la rehabilitació i adaptació d’habitatges de gent gran millorant i adaptant les condicions d’accés i habitabilitat, així com promovent altres alternatives com els habitatges compartits, etc. Que es modifiqui la LAU afavorint les persones més necessitades.

6. Cal desenvolupar les polítiques de suport necessàries per tal de fer possible el màxim de permanència a la pròpia llar, com ara ampliar els serveis d’atenció domiciliària i dels centres de dia amb horaris que cobreixin caps de setmana i festius, i també organitzar transports als centres de dia. En qualsevol cas, i segons el tipus de dependència, les persones grans han de ser ateses per personal especialitzat, en residències o centres sociosanitaris, si cal.

7. S’hauria de valorar la possible creació d’organismes que promoguin la defensa dels drets de les persones grans, el defensor de la gent gran, com a adjunt al síndic de greuges, i impulsar iniciatives com l’Oficina per a la Defensa de la Gent Gran del Departament de Benestar Social. Aquest, hauria de ser un càrrec executiu, obligatori i amb capacitat d’intervenció quan les circumstàncies ho requereixin. Hauria d’exercir-lo una persona gran. El seu caràcter ha de ser de denúncia de les situacions que molta gent gran pateix dins les famílies, centres residencials, institucions sanitàries, etc. Cal que sigui específic per a la gent gran.

8. Demanar que, sempre que alguna administració pública opti per externalitzar la prestació d’algun servei públic, en mantingui la plena responsabilitat, fent el seguiment necessari i garantint-ne la imprescindible qualitat humana i científica. Així mateix, sempre que sigui possible, s’hauria de fer amb entitats d’economia social, de manera que el seu caràcter no lucratiu permeti una reinversió social.

9. Reclamar més ajut públic, no exclusivament econòmic, a l’associacionisme de gent gran, per fer possible la continuïtat d’activitats, de manera que els casals que no depenen de les institucions disposin de més recursos. Les organitzacions de gent gran haurien d’estar exemptes de qualsevol càrrega fiscal.

10. Recomanar que es continuï tenint present l’opinió de la gent gran, especialment per mitjà dels consells de gent gran en els diferents nivells de l’administració. Cal, doncs, potenciar els òrgans de participació de la gent gran, per tal d’expressar els nostres criteris de priorització de les necessitats i fer el seguiment de les polítiques públiques que ens afecten.

11. Cal incrementar la informació dirigida a la gent gran respecte de tot allò que afecta l’estat del benestar, i que aquesta estigui concebuda de manera clara.

12. Demanar que es puguin atenuar els impostos municipals a la gent gran amb recursos minsos.

13. Emetre uns carnets per als pensionistes i jubilats d’àmbit català o estatal.

14. Demanar la gratuïtat o la reducció en el transport públic urbà i interurbà, atès, sobretot, el fet que molt sovint és utilitzat per anar a rebre assistència sanitària.

15. Cal ampliar el servei que es fa de beques de menjador i àpats a domicili en cas de malaltia.

16. Cal afavorir els entorns urbans més segurs i demanar la implementació del policia de barri, caps de setmana inclosos.

El repte de consolidar i impulsar l’estat del benestar, fent-lo viable i garantint-ne la seva expressió futura, no correspon de manera absoluta i única a la iniciativa pública, sinó que la pròpia societat, des de diferents instàncies, se l’ha de fer seu. La societat civil entesa com a sector productiu d’iniciativa privada i social té el repte de generar ocupació i de crear nous col·lectius cotitzadors, tal com recomana l’Organització Internacional del Treball a tots els països, per al manteniment de la seguretat social i per garantir i enfortir el sistema de pensions públiques i els drets del benestar social a tots els ciutadans.

En aquest sentit, cal destacar la imperiosa necessitat de descobrir els nous jaciments de treball, molts dels quals es troben al voltant de les professions vinculades a les noves necessitats i demandes socials, com ara precisament l’assistència a la gent gran. L’exercici de garantir els drets de les persones grans pot ser, cada cop més, l’oportunitat perquè molts aturats trobin una ocupació.

La societat civil entesa com a sector associatiu de gent gran té el repte de canalitzar la participació i fer arribar la nostra veu a les institucions i al conjunt de la societat així com la possibilitat de continuar aportant un servei a la societat a través de múltiples accions fetes de manera organitzada.

El sector associatiu d’atenció a la gent gran té el repte d’impulsar sobretot el voluntariat que actuï en complementació a la protecció pública, a través de l’escalf humà que les seves intervencions poden garantir, així com per fer més properes a la societat les problemàtiques i necessitats de les persones d’edat avançada.

Mereix especial atenció per part de la societat la participació de les persones en tot el seu entorn sociocomunitari, amb un treball no remunerat, però sí reconegut. Igualment, mereixen un reconeixement específic els homes i dones que han dedicat una gran part de la seva vida als seus pares i familiars i concretament a la llar i a l’atenció dels infants i familiars grans en situació, sovint, de dependència.

El sector acadèmic, científic i universitari té el repte de continuar afavorint la investigació gerontològica, en totes les dimensions possibles, i intentar trobar maneres de garantir una millor qualitat de vida en les situacions en què és més difícil.

El sector econòmic té el repte de respondre amb generositat a les necessitats socials de les persones grans, especialment en el cas de caixes d’estalvis, la finalitat fundacional de les quals ja mostra aquesta orientació solidària.

Cal fer notar que l’abaratiment del diner, malgrat els efectes beneficiosos generals, erosiona la disponibilitat econòmica de les persones amb ingressos mínims.

Les estructures socials bàsiques també tenen el repte de recuperar un cert protagonisme, no en detriment de les responsabilitats públiques. De la mateixa manera que l’assumpció per part de l’escola de responsabilitat en l’educació dels fills no pot detraure responsabilitat als progenitors, la responsabilitat pública sobre la gent gran no podria suposar una pèrdua de responsabilitat de les famílies.

En una societat complexa hi ha problemes que són difícils de resoldre, que s’agreugen o als quals, fins i tot, l’administració tota sola difícilment podrà fer-hi front.

Cadascú de nosaltres tenim el repte de no renunciar a les nostres pròpies responsabilitats com a ciutadans, ja sigui amb les nostres famílies o amb nosaltres mateixos.

Mantenir la salut és també una responsabilitat personal de cadascú i hem de fer l’esforç d’intentar trobar-nos en el millor estat possible, per respecte als nostres familiars, per respecte a la resta de contribuents i per respecte a nosaltres mateixos. Mantenir les activitats físiques, cíviques, relacionals, mentals... ha de ser el nostre compromís amb el benestar.

Per fer front a la manca d’hàbit de reflexió en aquest sentit, es considera imprescindible una informació més acurada i adreçada a les persones grans per tal que coneguin i col·laborin en la prevenció de malalties amb la correcta utilització dels medicaments.

La redistribució de riquesa en què es basa l’estat del benestar té uns costos de transferència, que si tendeixen a ser massa elevats poden causar la ineficiència del sistema. L’eficiència del sistema requereix un cert esperit col·lectiu, un sentit de comunitat, que ens faci coresponsables de l’estat del benestar, assumint cadascú de nosaltres els nostres drets i els nostres deures.

La nostra aportació al manteniment dels drets col·lectius, és una aportació de solidaritat, sigui feta en termes fiscals, de col·laboració, d’actituds, de responsabilitat... D’aquest desitjat estat del benestar tots en som responsables.

Considerem que:

1. Els sindicats i empresaris han d’arribar a una entesa per afavorir i fer front a les transformacions i precarietats econòmiques, socials i culturals que pateixen les capes socials més marginades, principalment joves, dones i gent gran, prioritzant en tot moment la creació de treball i l’adaptació de la formació professional a les noves tecnologies.

2. Les caixes d’estalvi i llur obra social han de participar més directament en el desenvolupament social de les capes més necessitades com a responsabilitat estatutària i com a retorn de part dels seus beneficis vers la societat. Seria molt profitós que assumissin el cost d’algun centre de dia. Així mateix, han de donar un tracte preferencial a l’estalvi de les persones grans.

3. Cal aprofitar la iniciativa de promoció social per a la gent gran des del món empresarial a partir del guany que poden obtenir ambdos col·lectius.

4. La gent gran també té dret a gaudir d’un assessorament objectiu, clar i personalitzat, sobre les possibilitats de treure el màxim profit als seus estalvis. Cal valorar tot l’esforç de les associacions especialitzades en aquest sentit, així com les possibles accions per part del sector de caixes i bancs en el seu conjunt.

5. Cal incentivar els aspectes sociogerontològics mitjançant premis, beques, estudis i seminaris, jornades i xerrades informatives en els barris i centres culturals rurals i urbans, per tal de crear una nova expectativa activa sobre l’esperança de vida.

6. L’Administració pública ha de proveir serveis d’acord amb necessitats reals i criteris racionals. Cal crear consciència, per mitjà de campanyes de sensibilització o altres, perquè es comprengui que qualsevol abús que es produeixi en el consum de medicaments, o tot frau en el règim sanitari, de pensions o d’invalidesa, és un frau al conjunt de la població, és un frau a l’estat del benestar. D’altra banda, l’administració s’hauria de dotar d’uns mecanismes de control per evitar els abusos i els fraus.

7. Cal fomentar l’activitat física i l’esport per millorar la salut i la qualitat de vida, disminuint, alhora, el cost sanitari i assistencial.

8. Impulsar la formació per a la jubilació activa.

9. Cal potenciar el desenvolupament d’entitats sense ànim de lucre que puguin oferir recursos amb el suport públic. Cal que hagi una campanya de difusió informativa sobre aquestes fundacions i associacions que treballen per a la gent gran. De vegades, la falta d’informació sobre el que poden oferir fa que siguin poc utilitzades, o s’utilitzin menys del que és necessari.

10. Considerar del tot necessari la incentivació fiscal de les investigacions científiques.

11. Cal garantir la plena autonomia del voluntariat respecte dels poders públics i del seu enquadrament en la iniciativa social, així com la seva orientació solidària fruit d’unes condicions socials. Aixi mateix, cal vetllar per la complementarietat amb els professionals i la no interferència.

Garantir la protecció social. S’imposa la creació, a escala nacional i estatal, dels mecanismes necessaris per enfortir el control reglamentari, una protecció eficaç dels cotitzants i dels beneficiaris contra el risc d’insolvència, frau o abusos que es poden produir i s’han patit durant molts anys.

L’aplicació dels Pactes de Toledo, consensuats per totes les forçes polítiques parlamentàries, i signats pels sindicats majoritaris i el Govern central, garanteix el sistema de pensions i el seu pagament fins a l’any 2001, amb l’increment anual de l’IPC corresponent. S’hauria d’arribar a un acord a tres bandes
entre sindicats, patronal i administracions públiques, per crear un clima més gran d’estabilitat en el futur. En aquests moments, el referent de Maastrich no garanteix el futur de les pensions.

La situació de la dona gran mereix una atenció especial. El 75% de les dones de 65 o més anys, no tenen pensió pròpia, ni ingressos per altres conceptes i depenen econòmicament de la seva parella o dels familiars obligats per la Llei a partir del mes d’abril de 1996.

El treball familiar que tradicionalment i de manera generalitzada les dones han realitzat durant tota la vida, no té ni ha tingut la consideració de treball productiu ni els beneficis que es deriven de la relació laboral. Les conseqüències d’aquesta situació es fan especialment palpables en els casos de viduïtat i hom observa com s’estan creant bosses de pobresa entre el col·lectiu de les dones vídues.

La persona gran té dret a uns ingressos mínims per lluitar contra la pobresa que afecta en gran part les persones grans i, en particular, les dones d’edat.

Les Nacions Unides aconsellen continuar la política de disminució mundial de les despeses militars (com s’ha fet en els darrers anys) i consideren que aquesta reducció constitueix un veritable que permet una aplicació preferent de l’import de la reducció al camp social, i afavoreix la convivència i la pau. Es tracta d’una veritable priorització de les despeses socials.

Per tant:

1. El sistema públic de pensions hauria de fixar una pensió mínima tendent progressivament al SMI, ja sigui de jubilació, invalidesa o viduïtat.

2. Es proposa desenvolupar un estudi sobre la possibilitat que les dones i homes que han dedicat íntegrament la seva vida de treball a la cura de la família, i en no tenir cap classe d’ingressos no els seria possible cotitzar a la Seguretat Social, puguin accedir a una pensió no contributiva.

3. Demanem fixar la pensió de viduïtat, en el cas de pensió única, en un 75% de la base reguladora actualitzada en el moment causant, en lloc de l’actual 45%. Així mateix, no s’hauria de penalitzar el fet de contraure matrimoni amb la pèrdua de la pensió de viduïtat.

4. Per tal de limitar progressivament la gran desigualtat existent entre les pensions, proposem que les pensions inferiors s’equiparin al SMI. Tal com s’ indica en els Pactes de Toledo, aquests increments han d’ anar a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat. D’altra banda, els augments anyals de les pensions s’haurien de repartir en parts iguals entre tots els pensionistes perquè la fórmula de l’increment percentual cada vegada separa més les pensions altes de les baixes.

5. Quant a les pensions no contributives, demanem substituir el límit d’ingressos que comporta la unitat de convivència, pel límit d’ingressos per matrimoni o parelles de fet.

6. Pel que fa als pensionistes titulars que conviuen amb persones grans sense pensió, caldria que se’ls practiqués una deducció fiscal de l’IRPF.

7. Demanem als poders públics que el desenvolupament dels acords del Tractat de Maastrich concedeixi més importància i contingut a les qüestions socials i a la participació de totes les generacions en les decisions i estructuració del benestar social. Volem que s’avanci vers l’estructura d’un estat del benestar europeu, és a dir, una veritable Europa social.

8. També demanem que la reorientació econòmica de l’estat del benestar no es resolgui reduint els serveis socials o demanant a la població una contribució indiscriminada per fer front al costos d’aquests serveis, sinó més aviat mitjançant la priorització de despeses, reduint o suprimint, si cal, les no imprescindibles. Desitgem, com les Nacions Unides, una contribució a la pau.

Recollint les respostes a les preguntes del document de reflexió, es manifesta:

– Que encara som lluny de les quotes de benestar que s’han assolit en altres societats occidentals industrialitzades, i, per tant, som contraris a la reducció de l’estat del benestar, en els seus mínims actuals: sanitat, ensenyament, pensions i habitatge.

– Que la contribució dels beneficiaris en el cost dels serveis solament pugui ser aplicable en aquells que no estan qualificats de mínims, sempre de forma proporcional als ingressos de la persona beneficiària i la seva família, i atenent les necessitats reals detectades i determinades pels professionals, i que s’assoleixi, en tots els casos, l’absoluta gratuïtat de les persones sense recursos.

– Que cal diferenciar els serveis indispensables i necessaris dels desitjables i sectorials, i, per tant, convé prioritzar la despesa social cap a aquells serveis que siguin més necessaris per a cada ciutadà. Per tant s’imposa l’estalvi de les despeses no indispensables i la racionalització dels recursos públics dedicats a l’estat del benestar.

– Que cal facilitar la informació i les eines que possibilitin l’autoajuda en cas de dependències, així com també el seu finançament.

– Que no volem una Europa de mercaders, sinó una Europa capaç d’una més justa distribució social dels recursos materials, sense discriminació de cap mena i ho volem pensant en el bé de les futures generacions.

– Que per damunt dels nostres drets, ens sentim encara més solidaris amb els problemes que pateixen les persones d’altres generacions, principalment joves o persones amb responsabilitats familiars que viuen angoixats per la manca de treball o habitatge. I també amb tots aquells a qui el progrés i el procés de canvi vertiginós els ha deixat en clara situació de marginació social.

– Que de cap manera, quan parlem d’uns drets guanyats amb tota justícia al llarg de tota un vida, es pugui pensar que som egoistes; ja que per damunt de tot ens preocupa el benestar i les oportunitats que el demà pugui oferir a les generacions venidores: en definitiva, els nostres fills, néts...

Es manifesta que l’estat del benestar és una conquesta social irrenunciable i es propugna la necessitat que a Catalunya es mantingui i es millori el model de benestar sota la responsabilitat dels poders públics i amb la col·laboració i la coresponsabilitat de la iniciativa social i privada.

Es reclama que el benestar signifiqui, entre d’altres garanties, la d’unes pensions dignes i l’estabilitat del poder adquisitiu, l’accés a la sanitat, a la cultura, a l’ensenyament, al lleure i a la informació. I també ha de facilitar la permanència a la pròpia llar, garantir un nombre suficient de residències i ha de possibilitar la participació.

Es demana de reforçar l’assistència sociosanitària perquè millori l’atenció de les malalties cròniques i inclogui l’odontologia i la podologia com a serveis de la xarxa bàsica de salut; desenvolupar el Pla de l’habitatge; potenciar l’atenció domiciliària i els centres de dia; donar més suport a l’associacionisme de la gent gran; obtenir millor informació respecte a tot el que afecta l’estat del benestar; atenuar els impostos municipals a la gent gran amb pocs recursos i la gratuïtat, o reducció, en les tarifes dels transports urbà i interurbà; promoure i augmentar les beques de menjador...

Es manifesta la convicció que el repte de consolidar i impulsar l’estat del benestar no correspon de manera absoluta i única a la iniciativa pública, sinó que és la mateixa societat qui se l’ha de feu seu des de diferents instàncies. Les caixes d’estalvi han de participar més directament en el desenvolupament social dels grups més necessitats. Les persones grans no han de renunciar a les pròpies responsabilitats com a ciutadans, ja sigui des de les seves famílies, amb els seus drets o amb ells mateixos. Es fa reconeixement que la persona gran en el moment de la jubilació encara té una llarga perspectiva de vida. Es manifesta la voluntat de lluitar contra tots aquells factors que puguin ser entesos com un ús anòmal, un abús o un efecte pervers de l’exercici dels drets de la gent gran.

Es demana que qualsevol procés d’externalització de la gestió no suposi una pèrdua de responsabilitat de l’Administració pública. Així mateix es reclama que sempre que sigui possible la facin amb entitats d’economia social, de manera que el seu caràcter no lucratiu permeti una reinversió social.

Es demana que es fixi una pensió mínima tendent progressivament al SMI, ja sigui de jubilació, invalidesa o viduïtat; que els Pactes de Toledo es desenvolupin íntegrament; que la dona o l’home que dediqui íntegrament el seu treball a la família pugui cotitzar a la Seguretat Social, i que es fixi una pensió de viduïtat d’un 75% de la base reguladora actualitzada en el moment causant.

S’expressa la voluntat d’avançar vers l’estructura d’un estat del benestar europeu, és a dir, d’una veritable Europa social.

Generalitat de Catalunya. 1998.