3r CONGRÉS NACIONAL DE LA GENT GRAN DE CATALUNYA.PONÈNCIA II. LA CORESPONSABILITAT

En abordar la ponència de La coresponsabilitat, es fa difícil poder fer presents, de forma específica, totes i cada una de les aportacions que s’han fet al document de reflexió del 3r Congrés de la Gent Gran. La gran resposta de les persones grans d’aquest país ens fa pensar que aquest Congrés és, ja de bon inici, un exercici de coresponsabilitat. Les aportacions, esmenes, opinions, queixes, pensaments que han estat escrits en les propostes dels diversos consells consultius, casals, associacions i sindicats, ens donen a entendre que la persona gran d’avui està immersa en la construcció d’una societat solidària des d’una filosofia de la participació, de la presa de decisions, del compromís per mantenir l’afrontament solidari dels problemes socials que envolten, no únicament la vellesa , sinó també la societat en general.

Parlar de responsabilitat demana, òbviament, sentir-se responsable de quelcom. Tots tenim responsabilitats i som responsables, però la clau està també a SENTIR que s’és coresponsable a fer que les coses funcionin.

La coresponsabilitat demana de cada persona –gran, jove, adulta...–, el seu deure de complir el compromís. La coresponsabilitat es basa en la consciència de la igualtat interpersonal en el diàleg i en l’acció. En aquest sentit creiem que només podrem transformar la societat des del diàleg i encarant el conjunt de les problemàtiques de la nostra societat d’avui.

D’un pedagog són les cinc propostes per a un itinerari de creixement personal que s’exposen a continuació:

–Fer, és a dir, mantenir-se actiu.

–Fer amb els altres, és a dir, a partir d’una postura dialogant, constructiva, de relació, de consens o de discrepància, però des d’una mentalitat constructiva.

–Fer amb els altres, per al bé de la comunitat.

–Fer amb els altres, per transformar la societat.

–Fer amb els altres, per transformar la societat i, alhora, enriquir-la amb la nostra aportació, la qual cosa contribueix al nostre creixement.

Nosaltres afegiríem que, a més a més, el fer amb els altres ens ha de portar a conservar aquells valors que forneixen la pròpia identitat col·lectiva.

Pensem que aquestes cinc propostes van encaminades no únicament a la persona gran, sinó també a la persona jove, gran, discapacitada... Hem de pensar que la persona gran és persona abans que gran, i aquest fet és de vital importància. Fer-se gran és anar-se fent durant tota la vida des de la maduresa i la participació activa.

La coresponsabilitat ens demana no instal·lar-nos exclusivament en la reivindicació. Potser encara estem vivint en la societat de la reivindicació pensant que tot és responsabilitat d’altri (l’estat, les administracions les associacions...). Hem de pensar en una societat basada en l’ús responsable de les capacitats i dels recursos personals de cada individu i de cada comunitat. Hem de fer que allò que tenim doni els fruits que pot donar.

Hem de pensar que cada persona és, per tant, responsable de l’ús que fa dels recursos que utilitza. La coresponsabilitat passa per una actitud responsable en l’ús dels recursos comunitaris. Cada un de nosaltres, des d’una actitud solidària, hem de ser conseqüents i ètics en l’ús que fem de les pròpies potencialitats, entre d’altres raons, perquè hi ha persones que viuen situacions greus de marginació.

Només des d’aquesta actitud coresponsable podrem mantenir els guanys que ens ha comportat l’estat del benestar.

Tots som conscients que, per circumstàncies o actuacions a vegades no volgudes, la persona gran s’ha trobat amb una barrera que aparentment la separa dels altres sectors de la població.

Amb totes les excepcions que es vulgui, la persona gran i, especialment la jubilada, creu o es pensa que, ja que ha deixat de pertànyer al món laboral, la seva única finalitat és anar al club o al casal de jubilats, fer algun viatge, tenir cura dels néts, passejar i poca cosa més. Deixar de ser productiu no comporta deixar de ser actiu.

En els temps actuals veiem que cada dia és més necessari que tot el col·lectiu de gent gran assumeixi, admeti i posi en pràctica una actitud que suposi la continuïtat de la vida activa, bé sigui com abans de jubilar-se o com a continuïtat d’una vida marcada no pel treball remunerat sinó per l’ocupació, tenint cura del domicili i el seu manteniment, relacionant-se amb la gent, amb tota la gent, joves o grans, donant la seva opinió sobre qualsevol tema o problema, intervenint en la vida del seu barri, del sindicat, de l’església i en totes les manifestacions socials o culturals o polítiques de la població en què viu. És a dir, el jubilat ha de continuar formant part de la societat com a persona que té tots els drets i deures. Hi ha qui creu que la gent gran és el passat i que ja ho ha dit tot; això no és així.

Si la política social, econòmica, cultural i sanitària del país ha de tendir a la millora de la qualitat de vida de tota la població i afecta, per tant, a tothom, és evident que serà responsabilitat de tots, i també de la gent gran, col·laborar en l’estudi d’aquests problemes i en la presa de decisions que se’n derivin.

Si la gent gran ha deixat de treballar, això no vol pas dir que ja no tingui responsabilitats socials. La persona gran continua tenint el seu deure de participar activament en la construcció de la societat.

És així, exactament: la jubilació és una nova etapa dins del projecte de vida personal. Aquesta nova etapa ha de ser enriquidora i gratificant i plena d’il·lusió, perquè a partir d’aquest moment hom podrà dedicar-se a allò que tant desitjava i que en la vida del treball no podia realitzar. Es tracta d’iniciar una nova etapa en la qual hem de ser conscients que la passivitat negativa i el descans no necessari pot convertir-se en el pitjor enemic de la nostra salut mental i corporal. Hem de convertir la nostra activitat en el millor estímul sense preses, sense fites marcades, amb els nervis temperats, a partir de l’experiència dels dies viscuts i mantenir-nos actius físicament i intel·lectualment; traient-ne profit tant en l’àmbit personal com familiar i de la societat que ens ha tocat viure.

L’actual esperança de vida ens permet poder plantejar-nos projectes a mitjà i fins i tot a llarg termini. Fer realitat, o com a mínim intentar fer realitat, projectes i idees als quals el nostre compromís amb l’activitat laboral no ens permetia invertir-hi el temps necessari. Afrontar nous projectes. Incorporar-nos i participar en els col·lectius de jubilats i gent gran per poder exigir i reclamar el dret a una vida més participativa, aconseguint que la gent gran, en general, i a través dels seus representants, sigui escoltada i se la tingui en compte per part de les administracions públiques tant a l’hora de prendre decisions com de col·laborar amb aquestes administracions.

La sortida dels cercles de producció dóna a la gent gran una llibertat de decisió i unes capacitats de moviment que hem d’aprofitar en benefici de nous compromisos que ens facin percebre que continuem sent útils a la societat. De segur que això ens farà sentir molt més satisfets de nosaltres mateixos.

La jubilació com a nova etapa ens permet ser protagonistes, crear una nova dinàmica de donar i rebre.

La societat ha de saber demanar a la persona gran que participi en la mesura del que sap, del que ha viscut i del que pot fer; i, al seu torn, les persones grans hem d’aprofitar aquest moment per comprometre’ns a potenciar i ampliar el nostre sentit de la solidaritat i generositat cap als altres. Hem de saber trobar l’activitat i l’espai per tal que la nostra aportació ens faci sentir més útils i realitzats.

La riquesa dels valors i coneixements adquirits en el transcurs dels anys, els hem de retornar en un nou compromís, una nova manera de ser útils a la societat, participant en iniciatives amb les quals serem i ens sentirem veritablement coresponsables.

Jubilar-se de treballar no vol dir jubilar-se de viure.

Per tant, considerem convenient:

1. Donar a conèixer arreu de Catalunya l’engrescador potencial del col·lectiu de la gent gran per col·laborar i participar, cercar i trobar estratègies per fer-ho possible amb les institucions públiques i privades i amb altres col·lectius. Perquè el curs de la vida, demostra que una societat sols serà plena i harmoniosa en la mesura que tots els components se sentin involucrats i siguin part activa de les relacions socials.

2. Donar a conèixer tots els òrgans de participació que existeixen en les àrees de política social, econòmica, cultural, sanitària, etc. del país, a fi de permetre la integració del col·lectiu de la gent gran. I demanar la constitució d’aquest òrgan de consulta i participació en tots els organismes oficials que no el tinguin actualment establert.

3. Comprometre’s, que equival a aportar, a ser actor, a incidir en els mecanismes de participació que ens permetin ser escoltats, per promoure un discurs que creiem just, equilibrat i solidari.

4. Per fer més efectiva la nostra aportació, demanem la nostra participació activa en el control, seguiment i l’avaluació del 3r Congrés Nacional de la Gent Gran. S’haurien d’escollir representants de les diferents comarques de Catalunya, perquè hi hagi la màxima participació. D’aquesta manera podrem també incidir en aquells temes que tinguin a veure amb la gent gran i amb la societat en general.

5. Demanar que l’administració doni a conèixer dins la comarca o la ciutat la constitució de qualsevol associació o fundació (ja existent o de nova creació), el seu domicili i les seves finalitats, per tal que persones grans que ho desitgin puguin col·laborar en aquestes entitats.

6. Per donar ple sentit i viabilitat a la participació de la gent gran en la vida social,demanar que els consells comarcals, els ajuntaments i les associacions es recolzin en l’INCAVOL, o d’altres entitats de voluntariat, en les seves actuacions socials.

7. Donar a conèixer la situació de les persones grans amb més dificultats de participació i integració.

8. Potenciar l’ús de noves tecnologies entre la gent gran, a través de programes de formació.

9. Expressar la necessitat de reformular el concepte de treball remunerat com a valor principal d’autoestima i de reconeixement social. Cal educar la societat per tal que es doni valor a la persona en totes les seves dimensions i a la família com a unitat més próxima de suport i projecció personal.

La jubilació ha de ser una fase dinàmica i prou important de la vida, fins al punt d’obligar-nos a preparar-la seriosament abans que arribi.

Hem de ser capaços de dedicar-li un espai, de reflexió primer, i de planificació després. La disposició de temps, la llibertat d’acció i la independència que ens dóna la nova situació haurà de conduir-nos a engegar aquesta nova etapa de vida. Però, prèviament, necessitarem tenir la máxima informació de quines són les nostres possibilitats. Quina opció podem escollir que estigui més en consonància amb les nostres actituds i gustos. On podem sentir-nos més realitzats i útils a la societat.

Aquesta informació podem obtenir-la directament de les organitzacions de gent gran i, encara millor, a partir de les experiències personals obtingudes i a través dels anomenats cursos de preparació a la jubilació activa que s’estan impartint des de diferents entitats, administracions i sindicats, i que haurien de ser coneguts, divulgats i gratuïts per a aquells que hi volen accedir.

La preparació per a la jubilació activa continua sent, en general, una assignatura pendent malgrat la quantitat i qualitat dels cursos que s’ofereixen. Les ofertes són moltes però l’audiència és insuficient. Es diria que, potser per desconeixement, la gent gran no se sent interessada per les múltiples opcions que se’ls planteja o potser pensen que ja tindran temps de conèixer-les i escollir-les un cop hagin entrat en l’etapa de jubilació.

Hem de ser imaginatius i cercar solucions que ens permetin millorar aquesta situació i aconseguir una més gran eficàcia en l’esforç que s’està fent des de les administracions i les entitats, per tal de donar aquest important servei als futurs jubilats.

Cal també pensar en aquelles persones que ja s’han jubilat i també necessiten eines per fer front a la seva jubilació i formació per viure aquesta nova etapa amb plenitud.

Per tant:

1. Es demana que el programa de preparació per a la jubilació activa, elaborat conjuntament pel Departament de Benestar Social i entitats públiques i privades diverses, es doni a conèixer als consells comarcals, municipis i principals col·lectius.

2. Es demana que el Departament de Benestar Social ajudi i promocioni la formació d’equips de voluntaris i professionals, persones competents i capacitades, capaces d’impartir cursets de preparació per a la jubilació activa.

3. Es creu convenient crear una comissió mixta de benestar social amb els components del Consell Sectorial de Serveis Socials d’Atenció a la Gent Gran, a fi de donar a conèixer el programa Preparació per a la jubilació activa a les grans empreses, bancs, caixes d’estalvi i sindicats, proposant la celebració dels corresponents cursets. Aquesta Comissió hauria d’estar dotada de funcions específiques i de pressupost.

4. És necessari emprendre una campanya de divulgació sobre la necessitat de preparar la jubilació, en mitjans escrits, premsa, ràdio i televisions locals i autonòmiques. Aquesta podria ser una de les funcions assignades a la comissió mixta.

5. Les associacions de gent gran han de posar tot el seu esforç a fer arribar aquesta informació a les persones que es troben a les portes de formar part del nostre col·lectiu.

6. Es creu necessari que les administracions, els sindicats i les associacions de gent gran o les federacions per ells constituïdes negociïn amb les empreses que estan en situació de remodelació o rebaixa de plantilla, la realització urgent i anticipada d’aquests cursos de preparació a la jubilació activa.

7. És necessari promoure, entre educadors, escoles, empreses, sindicats, associacions i institucions, la idea que preparar-se per a la jubilació activa té com a objectiu principal preparar-se per a viure en plenitud.

8. Reconèixer i valorar la persona gran que mai no ha treballat oficialment, però que ha estat treballant a casa tota la vida.

9. Suggerir la conveniència que es generin canvis en la cultura econòmica i social del país.

Com a conclusions, cal acceptar que:

A. Dins la política socioeconòmica, cultural i sanitària del país la coresponsabilitat és sinònim de compromís i cogestió. Per això demanem:

1. El compromís de les administracions públiques d’aportar equipaments i serveis suficients per a l’atenció integral del conjunt de la població.

2. El compromís de comptar amb la participació activa i responsable dels representants de les organitzacions de gent gran en el debat i la decisió de les qüestions que afecten l’atenció integral de tota persona.

B. L’actuació del govern de la Generalitat, de forma que la política social i econòmica es fonamenti en aquests principis.

1. L’administració ha de donar primacia a l’aspecte social per sobre de l’econòmic en la presa de decisions que afectin la persona, en totes les circumstàncies. És la seva responsabilitat.

2. Ningú no ha de ser privat dels serveis socials a la comunitat a causa de la carència de mitjans. És el seu dret.

3. La possible contribució al cost dels serveis sols podrà demanar-se, com a acte de solidaritat, a qui li ho permeti fer el seu nivell de renda. És el seu deure.

Suggeriments

1. Coresponsabilitat política i de gestió

2. Els drets a la pensió, als serveis socials i a l’assistència sanitària, són drets socialment reconeguts que beneficien tota la població, però d’una manera especial el col·lectiu de la gent gran. Per tant, ¿no és responsabilitat de tots, i també de la gent gran, col·laborar en l’estudi d’aquest problemes i en la presa de decisions que se’n deriven?

   Cal tenir en compte els problemes que tenen els joves per trobar la primera feina i independitzar-se, o bé les problemàtiques de les persones aturades de més de 45 anys, que difícilment troben una nova feina i es pot dir que tenen una jubilació anticipada i forçosa amb un subsidi mínim.

   D’altra banda, hem d’assegurar una pensió mínima, pública i garantida que permeti que la persona visqui amb dignitat i amb la màxima autonomia. També cal tenir en compte la valoració d’aquelles persones que no han format part de la vida laboral, però que han contribuït a la construcció de la societat. Exigim que hi hagi un tracte igualitari a les diferents associacions i institucions de gent gran. Sol·licitem que aquest col·lectiu sigui atès d’igual manera independentment de la depedència administrativa dels casals i dels governs de cada municipi. Cal, doncs, establir uns criteris únics, objectius d’atorgament de subvencions, recursos, etc., que tinguin en compte les necessitats de cadascú, i, a la vegada, la lògica de la proporció.

   Quan la realitat ho fa necessari, hauríem de ser conseqüents i lluitar per evitar costos innecessaris i fer més eficaç la gestió?

   Cal demanar a les administracions públiques un control rigorós i equitatiu de la despesa. Cal que s’esmercin recursos en la despesa social, en l’atenció a les persones que estan en situacions de marginalitat. D’altra banda cal, però, que, com a ciutadans i destinataris dels serveis socials, en fem un ús responsable, des d’actituds ètiques i sense utilitzar els recursos només en benefici propi.

   Únicament des d’un ús responsable i solidari dels recursos dels serveis socials podrem parlar de coresponsabilitat.

3. Coresponsabilitat econòmica

• Tothom té, la gent gran inclosa, el deure de col·laborar econòmicament en el cost dels serveis?

– La gent gran ja participa i ha participat en el pagament dels costos socials, així com els altres col·lectius. Hi ha persones que pensen que la contribució que han fet durant la seva llarga vida laboral les hauria d’eximir de les responsabilitats de contribuir en la despesa social, oblidant que hi ha col·lectius que no han tingut l’oportunitat de desenvolupar la seva vida laboral. Aquesta aportació, s’hauria de valorar d’acord amb les possibilitats de cada persona i del seu entorn familiar.

• I de fer-ho amb justícia, equitat o solidaritat?

– Sí; és necessari donar importància a criteris de justícia, segons la qual els beneficiaris màxims de la despesa social pública han de ser aquelles persones, grans o no, que més ho necessitin. Només des d’aquest enfocament assolirem els veritables nivells d’equitat i solidaritat.

• És clar que justícia equival al fet que tots contribueixin?

– Des dels criteris de la justícia, hauríem de potenciar que tothom contribueixi. Caldria, en aquest sentit, que dissenyéssim estratègies per assegurar altres tipus de contribució, encara que no fossin exclusivament econòmics, per a aquelles persones que són receptores de les prestacions, ajuts o subsidis. La coresponsabilitat només serà assolida des de la contribució de tots i cada un dels individus que conformen la societat. Caldria plantejar activitats d’utilitat pública que siguin assumides per les persones que reben una prestació o ajuda social.

• Està clar que equitat pressuposa una contribució en proporció a les possibilitats de cadascú?

– Una contribució equitativa pressuposa els aspectes de proporcionalitat sobre el patrimoni. Hom ha d’aportar en funció dels seus béns patrimonials, que generen rendiments i riquesa, i, alhora, ho ha de fer de forma responsable. Altrament, ja hem indicat que les persones que són receptores de les prestacions, podrien contribuir socialment, des de les seves capacitats i possibilitats encara que aquestes no siguin econòmiques.

• Està clar que la solidaritat pressuposa que uns contribueixin més per compensar els que no poden tant?

– La solidaritat no ha de ser tan sols entesa des de l’òptica de la compensació sinó també des de la justícia social. A cada ciutat i poble de Catalunya hi ha diverses necessitats socials, infraestructurals, etc. L’estat no pot fer-se càrrec de totes les prestacions de serveis. Des de la coherència de la solidaritat, caldria que aquelles persones que tenen més patrimoni contribuïssin tenint en compte la seva situació patrimonial.

• Coresponsabilitat com un dret i un deure.

És factible aplicar en la situació actual alguna d’aquestes idees?

– És factible i, alhora, és necessari. Davant dels problemes socials que genera l’atur, hem de trobar solucions per acarar aquest problema. Aquestes passen per la coresponsabilitat en la presa de decisions, per la responsabilitat en l’ús dels recursos propis, personals i comunitaris, per la coresponsabilitat en la contribució i per l’exigència en el control raonable de la despesa social.

• I en quina mesura la gent gran és coresponsable en l’assumpció i aplicació d’aquestes idees?

– Hauria de ser-ho en tota mesura, ja que considerem que la PERSONA GRAN és PERSONA abans que GRAN i, com a persona, té els mateixos drets i les mateixes obligacions que qualsevol altra persona de la comunitat.

• Si la gent gran ha deixat de treballar, ja no té responsabilitat social?

– Ans al contrari, la persona gran, si vol, ha de participar activament, significativament. No tot el valor el tenen el treball i els criteris econòmics. La responsabilitat social va molt lligada als conceptes d’utilitat social. Hi ha moltes altres responsabilitats, a més de la laboral, que són útils i contribueixen a construir la societat. Per això, caldria que algunes tasques de voluntariat fossin declarades activitats d’utilitat pública.

• La gent gran continua tenint el dret a participar activament en la vida social del país, sigui a través de la política o dels organismes públics i privats?

– És obvi que sí; que la gent gran continua tenint el dret a participar-hi com qualsevol altra persona. Cal, doncs, que les administracions afavoreixin i promoguin la cultura de la gent gran i el seu bagatge d’experiència que tan útil pot ser en els àmbits de la política i l’administració, fonamentalment impulsant la promoció cultural de la persona gran. No calen grans cursos de formació, sinó aquells que permetin dotar la persona gran dels mitjans educatius suficients per tal de llegir i comprendre la informació diària, i que, a l’ensems, permeti el fet d’aprofundir en l’abast d’alguna matèria. Fomentant la conversa entre pares i fills, des del diàleg que permeti viure des d’una major independència i des de la interrelació per assolir una millor autoestima i una vellesa més enriquidora.

• I no és més cert encara que, més que una possibilitat, aquesta participació és un deure?

– Efectivament, és un deure actuar lliurement i segons la comunitat. Només hom podrà participar-hi si en cada persona hi ha actituds basades en la coresponsabilitat. Participar vol dir haver pres partit perquè cada moment de la vida estigui ple de significats que construeixen la persona i, a l’ensems, la societat; en cada moment de la vida: en el procés de fer-se gran, d’anar fent-se un mateix, d’anar construint la identitat, i en la vellesa, també.

Es constata que la persona gran és persona abans que gran.

S’afirma que la coresponsabilitat demana a cada persona el deure de complir un compromís basat en el diàleg, en l’acció i en la gestió conjunta. Es constata que la coresponsabilitat és un dret i un deure.

S’insisteix en el fet que la jubilació és una nova etapa en el projecte de vida de la persona. Hom es jubila de treballar, no pas de viure. Es declara la necessitat d’una preparació per a la jubilació, des de la reflexió, la formació i la preparació personal. Cal incrementar els cursos destinats a totes les persones grans, de preparació a la jubilació activa, impartits per professionals especialment qualificats. S’insisteix que la gent gran pugui participar en la planificació d’aquesta formació.

Es declara que la persona gran ha de mantenir-se activa. Ha de fer amb els altres per transformar la societat, des de l’enriquiment mutu. La persona gran ha de disposar de tota la informació necessària per poder participar de les iniciatives que es promouen des de les associacions cíviques i socioculturals dels nostre país fent-ne un vehicle per canalitzar les seves aportacions.

S’insisteix en la conveniència que la gent gran no s’instal·li exclusivament en la reivindicació. Una societat ben fonamentada es basa en l’ús responsable dels recursos que genera i en l’aportació de cada persona, valorada amb criteris de justícia, equitat i igualtat. La contribució de la persona gran ha de ser considerada en termes d’utilitat social. Al mateix temps, la gent gran també ha de sentir-se solidària amb els joves que tenen dificultats per accedir al món del treball i amb les persones de més de 45 anys que es troben en situació d’atur.

Es demana a les administracions competents que reconeguin el treball no remunerat que moltes persones grans han realitzat al llarg de tota la vida, en especial la feina de la llar. Així mateix, es demana que es garanteixin uns ingressos mínims a totes les persones per tal que aquestes puguin viure amb dignitat i amb la màxima autonomia.

Es manifesta la necessitat de treballar per garantir que la persona gran incideixi en la presa de decisions, i d’una manera especial en aquells temes que l’afecten directament. Per mitjà dels consells de la gent gran la persona gran ha de poder expressar la prioritat de les seves necessitats als nivells de l’administració que correspongui per mitjà dels òrgans de participació que s’estableixi en cada cas.

Generalitat de Catalunya. 1998.