3r CONGRÉS NACIONAL DE LA GENT GRAN DE CATALUNYA. PONÈNCIA I. LES RELACIONS INTERGENERACIONALS

Proposem aproximar-nos al concepte de les relacions intergeneracionals des de dos vessants. Segons Manheim s’entén per generació el conjunt de persones que tenen més o menys la mateixa edat, encara que el principal criteri d’identificació es concreta en l’experiència històrica comuna. Una altra visió, la geneològica, entén la generació com una relació de filiació entre persones.

Aquesta ponència intentarà aprofundir en les relacions (espais de comunicació, accions, projectes, etc. ) entre les persones grans i les altres generacions en peu d’igualtat.

Un dels aspectes més importants de l’ésser humà és la socialització. Necessitem pertànyer a un grup, sentir que som valorats, que tenim uns drets i uns deures.

Ser solidari comporta situar-se en la posició de l’altre, compartir interessos i responsabilitats.

En l’evolució de les societats occidentals es pot observar de forma molt freqüent la divisió d’aquestes en diferents grups: estudiants, treballadors, pensionistes, etc. Probablement, els models econòmics i socials, factors predominants que afavoreixen l’atomització de la societat, són els que contribueixen a consolidar aquesta situació.

Vivim en un temps i en una societat canviants, una característica de la qual és la longevitat de les persones. Aquests canvis afecten tothom, encara que de maneres diferents. És un fet que es generen noves necessitats i, per tant, es promouen noves iniciatives.

La família tradicional incorporava en una mateixa llar tres generacions. En l’actualitat ha quedat, en molts casos, reduïda a la família nuclear, monoparental... Es produeix, també, una major inestabilitat en el manteniment i la consolidació de la família. Per a moltes persones la família és el primer punt de referència, per a la seva projecció personal i per trobar quasevol mena de suport. Cal dir, però, que per a altres persones això no és així.

Si bé la família no és ara l’únic espai de convivència, és evident que ha estat i hauria de continuar essent un espai efectiu per a la pràctica d’aquestes relacions.

El tipus de vida que es desenvolupa en el medi urbà –els habitatges petits, la incorporació de
la dona en el món laboral, els mitjans de comunicació, la manca de temps lliure provocada per la hiperactivitat, etc.– han transformat i dificultat els espais de relació entre el diferents components de la família. Atenent com ha canviat la realitat social, les famílies han quedat reduïdes o modificades en el seu desenvolupament i en la seva amplitud i el seu contigut.

Per tant considerem convenient:

1. Fomentar la comunicació, la cooperació i la responsabilitat entre tots els sectors de la societat i, especialment, entre el seu teixit associatiu. Una manera de fer-ho és mitjançant la promoció de les relacions intergeneracionals, potenciant o recuperant els valors del civisme, l’associacionisme, la cooperació, l’estimació, el respecte, la solidaritat, la convivència, la tolerància, el compromís vers el medi ambient, el voluntariat i la democràcia. Cal arrelar aquests valors en la societat que ens envolta, en la comunitat en la qual vivim.

2. Potenciar, des de l’administració, les iniciatives que generin la societat civil, les diferents associacions, entitats, etc., és a dir, totes aquelles accions dirigides a reforçar la família com a punt de referència de les relacions entre persones de diferents edats.

3. Reforçar la família pel seu paper cohesionador de la societat, i també com a nucli natural de les relacions entre generacions. A aquest fi, cal preveure la manera de consolidar-la mitjançant el suport necessari en cada moment. Hi ha situacions especialment delicades que mereixen una especial atenció; ens referim al fet de perdre un ésser estimat, als problemes de salut, a la pèrdua d’un lloc de treball, de les capacitats físiques o psíquiques, de poder adquisitiu, etc.

4. Informar la societat del paper rellevant de la persona gran com a membre actiu de la família a les llars; pel seu paper cohesionador, especialment en aquelles famílies que passen per problemes emocionals, de salut, de treball, econòmics... i per la seva tasca de suport en la cura dels infants, familiars malalts, etc.

5. Seguir incrementant els recursos d’atenció domiciliària i centres de dia per a aquelles famílies que tenen persones grans o disminuïdes que, amb dificultats d’autonomia personal, requereixen d’aquesta atenció. Es tracta de trobar alternatives perquè puguin estar el màxim de temps a casa, perquè d’aquesta manera gaudiran d’una millor qualitat de vida.

Temps enrere les relacions intergeneracionals es produïen en espais informals com la plaça del poble, les botigues, els actes socials, els bars, els ateneus, etc. El fet quotidià donava lloc a aquestes interaccions dintre de la comunitat.

Gran part d’aquests espais s’han anat transformant i n’han sorgit d’especialitzats: casals per sectors d’edats, associacions de dones, d’estudiants, escoles d’adults, etc. Aquests centres intenten donar resposta a les necessitats que crea la societat. És en aquests centres, entitats, etc., on es donen les relacions i es crea el teixit social on les persones poden desenvolupar les seves capacitats.

Des de fa anys, les persones grans han demostrat el seu grau d’implicació i participació en la transformació de la societat des d’aquests centres.

Ara, però, observem l’evidència que s’ha anat produint, possiblement, un distanciament entre els diferents grups socials i el coneixement entre aquests s’ha empobrit. D’aquí, doncs, que manifestem la necessitat d’apropar les diferents realitats a fi d’enriquir la societat en què tots vivim.

És necessari promoure la conscienciació collectiva, especialment des dels mitjans de comunicació, per tal de crear una imatge més normalitzada de la gent gran, com a persones que viuen plenament incorporades a la societat. Ser persona gran és un fet normal, que, en principi, no requereix cap tractament diferencial de la resta de la societat.

Observem, sovint, amb tristesa i indignació, com els mitjans de comunicació ofereixen de les persones grans una imatge extremosa: la lúdica, per una banda, i, per una altra banda, la de feblesa i dependència, de persones desvalgudes, soles, malaltes, que comporten un llast econòmic, etc. I creiem que aixó no contribueix a un apropament i a un millor coneixement entre generacions.

Les persones grans hem de ser les primeres interessades a fomentar espais, accions, etc. amb altres sectors de la població, perquè donin a conèixer el que poden aportar-nos: coneixements, valors, temps, suport, etc., i no tan sols des dels casals, sinó des de les diferents associacions, entitats, institucions, sindicats, partits polítics, etc.

Hem de fer present la capacitat dinamitzadora i transformadora de la societat que tenen moltes persones grans, els amics, els ateneus, des de les llars i des de les diferents associacions, entitats, institucions, sindicats..., però també des dels casals de gent gran. Cal donar significat al contingut dels nous estatuts dels casals de gent gran de la Generalitat de Catalunya en el quals s’observa que les relacions entre generacions, l’optimització dels espais i les relacions comunitàries s’han definit com a objectius.

Fóra important conèixer tot allò que aparentment o realment ens separa o contraposa; aprofundir en el que ens diferencia i trobar els punts de connexió per poder treballar conjuntament en la construcció de la societat.

Per tant, sembla interessant:

1. Una política de portes obertes, amb l’objectiu de connectar i relacionar, amb continuïtat, les entitats de gent gran amb altres entitats de diferents enquadraments generacionals, i que possibiliti activitats conjuntes.

2. Una participació efectiva dels nostres col·lectius en la política estatal, autonòmica, i local, i també en àmbits de sanitat, urbanisme, joventut, cultura, ensenyament, medi ambient, etc., que sigui continuadora del que ja s’ha iniciat a través d’òrgans de participació dels casals i de les llars residencials, les coordinadores d’entitats locals, dels consells locals, els consells consultius comarcals i el Consell Sectorial d’Atenció a la Gent Gran de la Generalitat de Catalunya. I convidar les altres generacions a formar part d’aquests òrgans de participació.

3. Un treball de recerca de dades, fet des de cada comarca i poble de Catalunya, que doni a conèixer al Congrés la seva realitat en el camp de la intergeneració.

4. Un compromís de responsabilització, de motivació i ajuda en la tasca educativa, perquè aquesta sigui exercida sota l’acceptació de la diferència i, també, de la vellesa com a procés de vida. L’educació és la base de la societat que estem construint.

5. Una cura especial pel tractament de la imatge de la gent gran, sense estereotips, i per una informació que en reflecteixi la diversitat i la normalitat als diferents mitjans de comunicació: televisió, premsa, etc., en els quals es transmet d’una manera molt negativa.

6. Un treball, des del món educatiu, de les relacions intergeneracionals en àmbits formals com ara les escoles, els instituts, les universitats, etc., i en àmbits informals, com els esplais, casals, etc., a fi d’apropar-se a altres col·lectius i de contribuir al fet que les diferents generacions es coneguin millor.

7. Defugir l’actitud proteccionista que protagonitzen, potser subjectivament, alguns mitjans informatius, sobretot en certs programes de televisió.

L’existència de qualsevol societat implica una certa solidaritat entre generacions successives. Sense la vitalitat i les il·lusions dels joves, la societat humana es resentiria. La nostra gent gran, a part d’estar implicada amb el present i de plantejar-se amb responsabilitat el seu futur, disposa d’una gran experiència. I és precisament això el que actua de nexe amb la nostra història. Aquesta aportació fa que la nostra societat avanci.

Aquesta necessitat mútua no assegura l’entesa, ni de bon tros. Les diferències de punts de vista resulten inevitables, i també els malentesos. Tanmateix, i malgrat totes les dificultats, el diàleg entre les generacions és possible i necessari.

Perquè la solidaritat i el diàleg entre generacions es produeixi, cal que els interlocutors estiguin prèviament en contacte. I és aquest contacte el que la nostra societat s’ha de preocupar de facilitar.

Encara són moltes les persones que pensen que la gent gran requereix principalment de l’ajut , de l’assistència i, fins i tot, entén això com una manera de pagar un deute de gratitud. Si aquesta és l’única perspectiva, difícilment es contribuirà a la integració i la participació social de la gent gran, i, per tant, es dificultarà totalment l’apropament entre generacions.

Cal, per tant, tenir present que el concepte gent gran no és solament sinònim d’ajut o assistència, sinó que esdevé justament en moltes ocasions un gran recurs per a les famílies i la societat. Al mateix temps, esdevenen per a la comunitat un gran motor d’activitats i iniciatives, per la qual cosa, hom no pot plantejar les relacions intergeneracionals com una senzilla transferència del protagonisme social, sinó com el fet de traspassar el testimoni de la història, sens perjudici de continuar compartint-la.

La generació adulta, molt conscient de la seva complexitat, no ho és tant, en general, quan considera les altres èpoques de la vida; tendeix a simplificar-les atribuint possibilitats i desitjos a un patró al qual cal acomodar-se.

És precisament en aquesta complexitat i varietat de les altres edats, on podem trobar noves maneres de pal·liar problemes, i buscar solucions complementàries allunyades del paternalisme i la subvenció.

Facilitar relacions més directes entre persones de diferents edats pot aportar solucions parcials a problemes més generals, com l’habitatge, la formació laboral, l’atur, l’aïllament, la intolerància, les dificultats per adaptar-se a les noves tecnologies, etc.

Per tant, sembla convenient:

1. Promoure programes d’ajut per a aquestes activitats socials: xerrades, taules rodones, campionats, concursos, projectes en centres educatius, amb organitzacions no governamentals, etc. I que aquests programes, els organitzin conjuntament, des de la comunitat, entitats associatives de diferents edats, grups socials, etc.

2. Organitzar congressos de joves, per mentalitzar-los de la necessitat de comprendre la gent gran i de tenir aquesta relació intergeneracional.

3. Conscienciar les mateixes associacions i entitats de la conveniència de promoure prioritàriament activitats de caire intergeneracional que facin més permeable la relació entre les generacions en tot allò que els és comú.

4. No oblidar que nosaltres, la gent gran, ja tenim, sense demanar-les, les possibilitats materials i personals, com poden ser els nostres locals socials i els nostres coneixements de tot tipus que podem posar al servei de la resta de ciutadans. Això ens ha de permetre construir ponts que ens uneixin amb les altres generacions.

5. Potenciar el voluntariat com un dels mitjans més enriquidors per garantir les relacions intergeneracionals. A més d’una funció social important, desperta l’interès del coneixement mutu, aspecte imprescindible perquè les relacions personals tinguin èxit.

6. Conèixer i difondre experiències de projectes on es produeixin relacions intergeneracionals, com les famílies d’acollida de gent gran i l’oferiment de la llar de les persones grans a estudiants durant el període d’ estudis o d’altres.

a) Aportacions de la gent gran cap als altres col·lectius

• És cert que la gent gran pot fer aportacions a la joventut i altres col·lectius?

– Sí, ho és; i aquest Congrés hauria de servir per estimular el valors de la solidaritat, de la igualtat i de la participació, a fi de donar a conèixer que la persona gran pot aportar experiència.

– Sí, al fet que la gent gran dels casals surti i s’apunti a activitats dirigides a la comunitat en general.

– Sí, amb el convenciment que les aportacions de la gent gran contribueixen a la transmissió de coneixements i experiències per a la millora i continuïtat de la societat.

– Sí. Mitjançant els casals i les associacions, participant en el camp cultural, pot contribuir en les activitats que organitzen les administracions i la societat civil.

• Què pot aportar en el camp cultural, econòmic, social i polític?

– Les persones grans poden aportar el seu temps i la seva dedicació, la seva experiència i els seus coneixements professionals i personals: mesura, prudència, comprensió, tolerància i serenitat en situacions difícils, exercint la virtut de transmetre.

– En el camp econòmic, la gent gran pot ser el motor que sosté, moltes vegades, sectors importants de l’economia com són: els sectors d’hosteleria, turístic i comercial, fomentant el consum, i no oblidant que, molt sovint, contribueixen al sosteniment de l’economia familiar.

– Assessorar en l’inici de noves empreses.

– Traspassar tradicions, història, patrimoni artístic, musical, esportiu, coneixements manuals, llengua, festes...

b) Aportacions de la joventut i d’altres cap a la gent gran

• La gent jove i menys jove pot aportar quelcom a la gent gran en el camp econòmic, en el camp social, en el camp polític?

– Sí. La gent jove pot aportar les seves ganes de saber, el seu vigor i la seva força com a voluntaris dins del món social i d’esbarjo.

– Efectivament. La gent jove i no tan jove sempre podrà aportar-nos la seva preparació i la visió de l’esdevenidor.

– Sí. Li pot aportar l’esperit d’entrega i el coratge.

– Sí. En el camp social, la companyia.

– Sens dubte pot aportar molts coneixements de la vida actual.

• La gent jove, i menys jove, té una visió de la vida diferent de la que té la gent gran?

– Sens dubte, perquè el seu temps de futur és més llarg, la seva perspectiva de vida més àmplia i els seus coneixements, diferents.

– Sí, perquè tenen una visió de la vida molt diferent.

– Sí, perquè, en ser més joves, promouen molts dels canvis que dóna la vida (avenços tècnics, mitjans de comunicació, costums, consum, hàbits de vida...).

• En quins aspectes de la visió coincideixen i en quins aspectes difereixen?

– Poden coincidir en aspectes bàsics com la valoració de l’amistat, la salut, la higiene física i psíquica, la seguretat personal...I poden diferir en la visió i el plantejament del seu futur, i en la necessitat de cercar coneixements i experiències.

– Hi ha coincidència en el desig de viure bé.

• En quins supòsits els interessos de la gent jove i els de la gent gran són coincidents i en quins són diferents?

– Poden ser coincidents en les afeccions culturals, artístiques, esportives, en coneixements i interessos professionals, científics, tècnics, en plantejaments polítics i de benestar social, etc. I poden ser diferents en els criteris de valoració i d’acció d’aquestes mateixes afeccions.

– Són més coincidents en els interessos ecològics i en la societat del benestar.

– Són coincidents en aspectes i valors com: salut, estimació, pau, comprensió, tenir diners... I no ho són en aspectes com: egoisme, allargar més la mà que la màniga, els robatoris, l’autosuficiència...

c) Actuacions conjuntes gent gran-gent jove

• S’ha intentat un major apropament de les persones joves, adultes i grans?

– Sí. És un actuació comuna en les entitats
esportives, culturals i cíviques. I també en centres de treball universitaris i d’investigació.

– Sí, i un exemple n’és el món del voluntariat.

• Existeixen actualment actuacions conjuntes en els àmbits domèstic, públic, social, cultural i/o polític?

– Sí. En l’àmbit domèstic, per exemple, avis i pares han de posar-se d’acord per coincidir en els objectius educatius fonamentals de llurs néts i fills. En altres àmbits, per exemple a les associacions, quan aquestes estan formades per persones de diferents edats és un fet que repercuteix en la riquesa humana de l’entitat.

• Fóra possible i desitjable la intercomunicació entre generacions ?

– No tan sols possible i desitjable, sinó que és necessària.

• Hi ha relació entre societat intercomunicada i societat integrada?

– Partint de la base que una comunitat està integrada per persones que s’agrupen per assolir objectius i satisfer unes necessitats comunes, la intercomunicació és imprescindible per relacionar-se, intercanviar coneixements i experiències tendents a aconseguir els objectius proposats.

• Fóra possible i desitjable la participació d’un col·lectiu en les actuacions de l’altre?

– Sí. Tot col·lectiu té aspectes que poden enriquir i/o complementar l’altre.

– Sí. Seria bo que la gent jove tingués en compte la gent gran quan s’organitza alguna activitat i viceversa. D’altra manera, no seria possible la relació joves-grans. En els intents que s’han fet per fomentar les relacions, de totes les iniciatives programades se n’han obtingut resultats diversos.

– Sí, però respectant les característiques de l’altre. Es tracta d’unificar criteris, no pas d’imposar-los.

• Entre quines associacions podria establir-se aquesta relació?

– Entre totes les que tinguin objectius comuns i necessitats complementàries, i que poden ser de tipus culturals, econòmiques, mediambientals, socials...

• És possible aconseguir que qualsevol d’aquests col·lectius prengui en consideració o almenys escolti el parer de l’altre? Com?

– Sí, és possible reconeixent cadascú les seves possibles mancances i admetent que pot rebre ajut de l’altre col·lectiu, sempre amb respecte mutu i diàleg.

• Per dir-ho de forma actual, quan una associació de gent gran pren una decisió que considera important, com per exemple demanar al Govern un canvi de legislació, emprendre una nova activitat, o programar una campanya de sensibilització social, fóra aconsellable o positiu que ho consultés a les associacions d’àmbit de joventut o culturals i socials del barri?

– Qualsevol proposta o activitat pot enriquir-se i enfortir-se amb les opinions dels altres; a més, la unió fa la força.

• I el mateix succeiria respecte a les decisions que poden prendre les organitzacions juvenils amb o sense el parer de la gent gran?

• Sempre és enriquidor escoltar les experiències dels altres, especialment quan es donen dues circumstàncies: la força vital de la joventut i la saviesa dels grans.

Perquè la participació social de la gent gran sigui efectiva s’han de continuar potenciant les relacions intergeneracionals i impulsant la promoció del civisme, l’associonisme, la cooperació, l’estimació, el respecte, la solidaritat, la convivència, la tolerància, el compromís vers el medi ambient, el voluntariat i la democràcia entesos com a elements que propicien l’enfortiment d’aquestes relacions intergeneracionals.

És necessari realitzar un treball conjunt amb el món educatiu que promogui les relacions intergeneracionals; a les universitats, els instituts, les escoles, els esplais i els equipaments cívics, en general, a fi que les generacions es coneguin i s’apropin cada vegada més. En aquest sentit és convenient afavorir totes aquelles actuacions que propiciïn la interrelació i el coneixement de les inquietuds de les diferents generacions.

La família és la primera unitat de convivència i un lloc bàsic de relacions intergeneracionals. S’ha d’informar del paper que la persona gran té com a membre actiu de la família a les llars, i del seu paper cohesionador , especialment en aquelles famílies que passen per situacions difícils, emocionals, de salut, de treball..., i també per la tasca de suport en la cura dels infants, dels malalts, etc. i pel seu testimoniatge en la transmissió de valors.

S’han d’incrementar els recursos d’atenció domiciliària per a aquelles famílies que tenen persones grans a càrrec i necessiten d’aquesta atenció. Cal fer tot el que calgui perquè aquestes persones puguin romandre el màxim temps possible a la pròpia llar i així gaudeixin de la màxima qualitat de vida.

S’insisteix en la necessitat d’incidir perquè els mitjans de comunicació socials tinguin una especial cura en el tractament de la imatge de la persona gran evitant caure en qualsevol estereotip i oferint una informació que reflecteixi la diversitat i la normalitat.

Es remarca la capacitat dinamizadora i transformadora de la societat que tenen les persones grans des dels ateneus, des de les llars i des de les diferents associacions, entitats, institucions i sindicats, però, també, des dels casals de gent gran. En aquest sentit, es proposa difondre els estatus dels casals de gent gran de la Generalitat de Catalunya els objectius dels quals consideren les relacions generacionals, la gestió associativa, l’optimització d’espais i les relacions comunitàries.

Es demana potenciar l’associacionisme i el voluntariat perquè són els mitjans més enriquidors per garantir les relacions intergeneracionals. Ambdues formes de participació compleixen una funció social important i desvellen el coneixement mutu, un aspecte imprescindible per al ple assoliment de les relacions personals. Es proposa donar a conèixer i promoure experiències de relacions intergeneracionals: les famílies d’acollida, l’oferiment de la llar a estudiants i d’altres que proposin associacions i institucions d’àmbit nacional i internacional.

Generalitat de Catalunya. 1998.